Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Iros a freír espárragos

Posted by angelhc a Juliol 20, 2017

Bien, finalmente nos han dado la venia los de la Real de la Lengua para que podamos usar esta expresión y otras parecidas. Y es que los que hablamos o hemos aprendido castellano no se nos hubiera ocurrido nunca decir: “Idos a freír espárragos”. Pero ellos erre que erre. Todavía dicen que es preferible decir lo de “idos” y que no se podrá utilizar el “iros” hasta septiembre/setiembre de 2017.

Posted in Pláticas sobre la lengua castellana | Leave a Comment »

Finalment podrem anar a l’otorrinolaringòleg

Posted by angelhc a Juliol 17, 2017

I no a l’otorinolaringòleg, com fins ara ens feien anar. I podrem anar al cardiòleg si tenim una arrítmia (fins ara només ho podien fer els que patien arítmies). I sabrem que una micorriza és una simbiosi entre un fong i l’arrel d’una planta, i podrem bandejar aquell estrany mot de micoriza. I podran viure tranquils els ornitorrincs a Austràlia (fins ara només hi habitaven ornitorincs).

Bé, tot això és per a dir que celebro la tímida reforma ortogràfica feta l’any passat (2016) per l’Institut d’Estudis Catalans. Una de les propostes va ser que les erres doblaven en posició medial intervocàlica quan tenien un so fort.

 

Posted in Qüestions de llengua | Leave a Comment »

Lo que no se dice del cambio climático

Posted by angelhc a Juliol 14, 2017

El cambio climático es incuestionable, por mucho que lo nieguen un presidente que ganó las elecciones con un millón y pico de votos menos que la candidata opositora, o el primo meteorólogo (vaya usted a saber dónde obtuvo el título, si es que existe tal hombre del tiempo) de un presidente geográficament más cercano.

Científicamente ha quedado demostrado el efecto invernadero, causado por la acumulación de dióxido de carbono y otros gases. Asimismo es evidente el aumento de la temperatura global, la fusión de los hielos polares (este mes de julio de 2017 se ha desgajado un gran iceberg en la Antártida), las cada vez más frecuentes olas de calor, la subida (lenta pero inexorable) del nivel del mar, la desaparición o migración de especies vegetales y animales, etc.

Lo que no se ha indicado, sin embargo, es una de las principales causas del cambio climático (no interesa decirlo): los aires acondicionados (de haber poquísimos hace veinte años a proliferar hasta lo indecible ahora) y todos los sistemas de refrigeración (hace cincuenta años no había apenas neveras eléctricas; en la actualidad es raro el hogar que no tenga frigorífico y tiendas no digamos, o bares que no sirvan bebidas frías). Otra causa es el aumento espectacular del parque automovilístico (exponencial en China y en los países emergentes, pero también grande en los países desarrollados). Los automóviles actuan de tres maneras favoreciendo el cambio climático: emitiendo dióxido de carbono y otros gases, desprendiendo calor sus motores y desprendiendo calor sus aires acondicionados (hace quince años eran muy pocos los coches que disponían de aire acondicionado, ahora salen todos de fábrica con él). Resumiendo: millones, millones y más millones de aires acondicionados y aparatos de refrigeración calientan la atmosfera y esta es una de las causas principales del cambio climático. Y la cosa parece que no tiene remedio.

Por otra parte, los aviones son cada vez más, emitiendo gases y calor. También la industria en todo el mundo ha crecido enormemente, con todo lo que conlleva (desprendimiento de calor, polución, flujos migratorios, desplazamientos para ir al trabajo, etc.). Finalmente tenemos la polución, que entre otros efectos negativos, ennegrece los hielos polares, con lo cual se capta más calor del sol y se favorece su fusión.

Y para acabar, una reflexión: en Córdoba o en Sevilla (y en otras ciudades de España) siempre ha hecho mucho calor, pero recientemente se ha incrementado con la proliferación de aires acondicionados, no solo en los comercios y oficinas, sino también en los pisos, además de los autobuses y coches que van con los aires acondicionados. Todo esto crea una retroacción: como hace más calor, más gente pone aire acondicionado, y cuantos más aires acondicionados más calor, y cuanta más calor más aires acondicionados, hasta que reviente el sistema y no se pueda vivir en muchas ciudades del mundo. Dos cosas pueden producir una hecatombe mundial: la polución y la refrigeración (aparte de la guerra, claro está).

Posted in Opiniones | Leave a Comment »

Les confraries del Moianès al segle XVIII

Posted by angelhc a Juliol 11, 2017

Amb el títol “Les confraries del Moianès existents l’any 1771, segons els alcaldes majors de Manresa i de Vic”, ha aparegut en el número 56 (2017) de Modilianum, revista d’estudis del Moianès un article que tracta de les confraries existents el 1771 al Moianès i concretament als municipis de Calders, Castellterçol, l’Estany, Granera, Moià, Santa Maria d’Oló i Sant Quirze Safaja. Per a cada confraria, s’indica si té autorització, les festivitats que celebra al llarg de l’any i les despeses que afronta. També s’ofereix una petita biografia, amb dades originals, dels alcaldes majors o sotsgovernadors de Manresa, Gaspar Jover Terés, i de Vic, José Higinio González de Castro.

Posted in Articles, Història | Leave a Comment »

Una aproximació als orígens del castell de les Espases

Posted by angelhc a Juliol 8, 2017

En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo  hem tractat aquest tema. L’antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una continuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l’ermita de Sant Salvador de les Espases, situada en un turó on confluexien els termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.

Analitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases constructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edificada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenint-se les filades horitzontals. El conjunt mural s’assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerar-lo com a tal, més aviat caldria definir-lo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les emprades a l’exterior), d’una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d’aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l’espai culminant, sobre el qual s’assentava la talaia.

Més avall, on ara es troba el refugi d’accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d’alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desapercebut, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fàbrica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d’una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l’emplaçament només era accessible, amb dificultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l’existència d’un primer tancament defensiu en aquestes parts més vulnerables.

El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L’accés actual pel costat nord-est va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l’entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII. De tota manera, la façana del refugi d’accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella. L’ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s’ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l’avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic.

Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedievals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l’actual terme d’Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la talaia un indret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia principalment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la fortalesa pràcticament aïllada.

Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d’observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d’allotjament d’una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongant-se fins al ple domini comtal de la contrada.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l’expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, entenem que una construcció d’aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d’una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l’apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tradicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d’alerta més enllà del seu perímetre immediat.

La connexió amb l’antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l’àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible penetració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l’Anoia i el Penedès pel pont del Cairat. En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d’una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visibilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.

D’altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del segle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l’adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefectiblement l’expansió rural cap al sud i l’oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d’aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d’un turó de difícil accés, amb visibilitat reduïda i totalment aïllada.

En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al domini carolingi o comtal. La seva construcció degué dur-se a terme probablement als últims decennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l’últim terç del segle IX. Recordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d’Aissò el 826-827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l’ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d’Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristianes a finals d’aquell segle, convertint-se en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes. L’avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d’Esparreguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolidació del territori ocupat, convertint-se en un apèndix del castell d’Esparreguera, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d’ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l’any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L’ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del llavors propietari. Finalment el castell esdevingué ermita sota l’advocació de Sant Salvador.

Posted in Esparreguera, Història, Olesa de Montserrat, Sant Salvador de les Espases, Vacarisses | Leave a Comment »

Toros embolados en las fiestas del Grao de Castellón 2017

Posted by angelhc a Juliol 6, 2017

En las fiestas de San Pedro de este año (2017) celebradas en el Grao de Castellón (Grau de Castelló) se ha vuelto a repetir el cruel espectaculo de toros embolados, consistente en prender fuego a unas bolas colocadas en el asta de estos pobres animales. No hace falta hacer ningún comentario al respecto. Además, han habido varios heridos por asta de toro.

Lo grave del caso es que estas fiestas de San Pedro del Grao de Castellón estén declaradas de “interés turístico provincial” por parte de la Diputación de Castellón o, lo que sería más grave, por parte del gobierno autonómico valenciano, pues según dice el cartel anunciador son de “interés turístico autonómico”. Y por muy increíble que parezca en este cartel aparece un toro “embolado”.

Expreso el deseo que no se repita el próximo año este cruel espectáculo, tanto en Castellón de la Plana como en otras localidades de la Comunidad Valenciana (ni de otras comunidades españolas) donde también se prodigan estos crueles festejos. Como he escrito este comentario el 6 de julio de 2017, aprovecho que mañana es San Fermín para desear también que los toros que hagan estos días el encierro en Pamplona no acaben siendo cruelmente sacrificados.

Grau de Castelló 2017

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Posted in Opiniones | Leave a Comment »

Sobre el incendio forestal de junio de 2017 en Portugal

Posted by angelhc a Juliol 2, 2017

El mes de junio de 2017 ha sido aciago para Portugal a causa de un gran incendio forestal que ha supuesto la muerte de decenas de personas y la quema de miles de hectáreas.

En todas las noticias y reportajes que nos han dado a través de la televisión y los periódicos, nada se ha dicho sobre la causa última de este desastre: que una gran parte del territorio portugués está ocupada por eucaliptos, y precisamente el fuego se produjo en estas vastas extensiones plantadas de eucaliptos, árboles maravillosos desde el punto de vista botánico, pero degradantes del medio natural y peligrosísimos por su inflamabilidad.

Si se hubiera conservado la vegetación natural, especialmente de encinas (azinheiras) y robles (carbalhos), no se habría producido el referido incendio o, por lo menos, no habría tenido sus fatales consecuencias.

También los pinos son muy combustibles, y en los incendios, justo empezado este verano de 2017, ocurridos en España (Huelva y Castellón), han sido precisament los pinos los que han determinado , en ambos casos, la magnitud y rápida propagación del fuego.

Así pues: NI UN SOLO EUCALIPTO EN LA PENÍNSULA IBÉRICA (salvo en jardines y en pequeñas áreas controladas donde esté justificada su plantación), Y POCOS PINOS.

Posted in Notícies, Opiniones | Leave a Comment »

Els successius ponts del balneari de la Puda de Montserrat

Posted by angelhc a Mai 19, 2017

Amb aquest títol acaba d’aparèixer (maig de 2017) un article a la prestigiosa revista Documenta Monistrol de Montserrat (nº 34), que hem fet conjuntament l’Àngel M. Hernández Cardona i l’Eleuteri Navarro Herrerías.

Aquest article complementa i aporta noves dades a l’estudi dels ponts de la Puda inclòs en el nostre llibre Els ponts d’Esparreguera (2015). Aquests són els apartats considerats: construcció del primer pont de fusta; recomposició del primer pont; final de la vida útil del primer pont; un segon pont de fusta; una passarel·la de ferro.

Una de les novetats és l’estendard de la coral L’Harmonia de l’any 1884, en el qual apareix brodat el segon pont de fusta. S’ha d’agrair al Sr. Enric Montoliu haver-nos indicat la seva existència i haver-nos permès de fotografiar-lo.

Successius ponts de la Puda. 5. El segon pont de la Puda brodat en lestendard de L'Harmonia

Posted in Uncategorized | Leave a Comment »

Ramón Moreno i Rafael Vela, últims metges del balneari de la Puda

Posted by angelhc a Abril 22, 2017

Aquests dos metges madrilenys van ser els últims que van ocupar la direcció mèdica del balneari de la Puda de Montserrat. Han estat tractats en el meu llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) des de l’any 1948 al 1955 exercí la direcció mèdica de la Puda. Fou un destacat metge hidròleg, secretari de la Sociedad Española de Hidrología Médica i conseller de la Junta Nacional de Balnearios, i va participar en diversos congressos internacionals d’hidrologia mèdica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fou nomenat metge director de la Puda el 1956. Formà part de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica i fou metge titular dels dispensaris municipals de Madrid.

Ramón Moreno y Rafael Vela, últimos médicos del balneario de la Puda

Estos dos médicos madrileños fueron los últimos que ocuparon la dirección médica del balneario de la Puda de Montserrat. Han sido tratados en mi libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) desde el año 1948 al 1955 ejerció la dirección médica de la Puda. Fue un destacado médico hidrólogo, secretario de la Sociedad Española de Hidrología Médica y consejero de la Junta Nacional de Balnearios, y participó en diversos congresos internacionales de hidrología médica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fue nombrado médico director de la Puda en 1956. Formó parte de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica y fue médico titular de los dispensarios municipales de Madrid.

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Lluís Góngora, metge dels balnearis de Marmolejo i de la Puda

Posted by angelhc a Abril 20, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (2016), faig una biografia completa, amb moltes dades inèdites, del metge Lluís Góngora Joanico (Barcelona, 1834 – 1901). Va estudiar medicina a la Universitat de Madrid i es va doctorar a la de Sevilla, ciutat on esdevingué catedràtic de la Escuela Libre de Medicina. Fou metge titular d’Andújar i director mèdic dels balnearis de Marmolejo i de la Puda de Montserrat. Fou el primer president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i president de l’Ateneu Barcelonès.

Luis Góngora, médico de los balnearios de Marmolejo y de la Puda

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (2016), hago una biografía completa, con muchos datos inéditos, del médico Luis Góngora Joanico (Barcelona, 1834 – 1901). Estudió medicina en la Universitat de Madrid y se doctoró en la de Sevilla, ciudad donde fue catedrático de la Escuela Libre de Medicina. Fue médco titular de Andújar y director médico de los balnearios de Marmolejo y de la Puda de Montserrat. Fue el primer presidente de la Academia de Ciencias Médicas y de la Salud de Cataluña y de Baleares, académico numerario de la Real Academia de Medicina de Cataluña y presidente del Ateneo Barcelonés.

gongora

 

Posted in Uncategorized | Leave a Comment »