Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Les umbel·líferes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Posted by angelhc a Novembre 8, 2022

L’any 1992, la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya em va concedir un ajut per al desenvolupament de projectes de recerca d’abast comarcal, referent a un “Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l’Obac” que s’havia de realitzar durant l’any 1993. Sense abandonar les meves tasques docents a l’institut Can Jofresa, de Terrassa, i dedicant-hi tots els caps de setmana i les vacances, vaig acomplir el projecte, els resultats del qual van quedar plasmats en una memòria impresa, feta amb la col·laboració de Juan Manuel Hernández Sánchez, en el tractament informàtic de la informació aplegada i en l’elaboració de claus d’identificació per ordinador, i amb la supervisió de Josep Maria Montserrat Martí, en aquell moment director de l’Institut Botànic de Barcelona. La dita memòria es pot consultar en moltes biblioteques. Transcorreguts quasi trenta anys des de la realització d’aquell treball de recerca, s’havia de posar al dia i per això he encetat, en la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, una sèrie de col·laboracions referents a algunes de les principals famílies de plantes que vegeten a Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Sortosament, una gran part dels dos massissos queda dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, un dels espais naturals més emblemàtics de Catalunya.

La família de les umbel·líferes o apiàcies consta d’aproximadament 3000 espècies, repartides per tot el món, però sobretot per les regions temperades i fredes de l’hemisferi nord. La majoria són herbes, però també hi ha mates i arbustos. Les tiges sovint són estriades i amb la medul·la fistulosa o blana. Les fulles quasi sempre són alternes i amb el limbe dividit. Les flors normalment són hermafrodites (amb estams i pistil) i pentàmeres (amb 5 sèpals, 5 pètals i 5 estams). Les inflorescències són umbel·les (els pedicels de les flors arrenquen d’un mateix punt), les quals generalment són umbel·les compostes, és a dir, umbel·les d’umbel·les. Els fruits estan formats per dues parts o mericarps. En aquesta família trobem plantes comestibles, com l’api o la pastanaga; condimentàries, com el comí i el julivert; i medicinals, com el fonoll o la sanícula. També algunes són metzinoses, com la cicuta.

Fins al moment (novembre de 2022) han estat catalogades 32 espècies (una de les quals, Torilis arvensis, amb tres subespècies): Anthriscus caucalis, Anthriscus sylvestris, Apium nodiflorum, Bupleurum baldense, Bupleurum fruticescens, Bupleurum fruticosum, Bupleurum praealtum, Bupleurum rigidum, Bupleurum rotundifolium, Chaerophyllum temulum, Conium maculatum, Conopodium arvense, Daucus carota, Eryngium campestre, Ferula communis, Foeniculum vulgare, Laserpitium gallicum, Orlaya daucoides, Pastinaca sativa, Peucedanum officinale, Pimpinella saxifraga, Ptychotis saxifraga, Sanicula europaea, Scandix pecten-veneris, Sison amomum, Thapsia villosa, Tordylium maximum, Torilis arvensis, Torilis japonica, Torilis leptophylla, Torilis nodosa i Trinia glauca.

651. Foto 5. escalada Foeniculum vulgare (fonoll) - copia bis

Posted in Articles, Botànica, Sant Llorenç del Munt i l'Obac | Leave a Comment »

Les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Posted by angelhc a Novembre 7, 2022

El dia 27 d’octubre es va presentar a la Llotja del Cànem, de Castelló de la Plana, el número 12 de la revista científica Nemus, publicada per l’Ateneu de Natura, conjuntament amb el Grup Au d’Ornitologia i l’associació Paleontològica i Mineralògica d’Onda. En aquest número s’inclou, a les pàgines 64-86, l’article “Catàleg actualitzat i claus d’identificació de les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac”.

Aquest és el resum de l’esmentat article: “Sant Llorenç del Munt i l’Obac és el nom que reben dos massissos situats entre les comarques del Vallès Occidental i del Bages, a la província de Barcelona (Catalunya). Una gran part d’aquest territori correspon al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que té una superfície de 137 quilòmetres quadrats. El punt culminant és la Mola (1.103 m). A la part sud hi ha esquistos i vulcanites del paleozoic, i també una intrusió granítica i una faixa de materials triàsics. Tanmateix, la major part dels dos massissos és constituïda per conglomerats de l’eocè. El clima és mediterrani, amb estius calorosos i hiverns benignes. Les pluges es concentren a la primavera i sobretot a la tardor. Pel que fa a la vegetació, hi predomina l’alzinar, sovint amb pins i a vegades amb roures. També són comunes les brolles, les pastures seques i les plantes rupícoles. La flora, de caràcter bàsicament mediterrani, és molt rica, amb més d’un miler d’espècies. Respecte a les gramínies o poàcies, cal subratllar que és una de les famílies de fanerògames més importants, amb més d’11.000 espècies, a la qual pertanyen els cereals, base de l’alimentació humana i del bestiar. Són plantes quasi sempre herbàcies. Les fulles són estretes i paral·lelinèrvies. Les flors solen ser hermafrodites, amb tres estams i dos estigmes plomosos, però no tenen periant sinó que presenten a la base un lemma i una pàlea. Una o més flors s’agrupen en una espigueta, la qual duu a la base dues glumes. Les espiguetes, a la vegada, s’agrupen en espigues, raïms o panícules. El fruit és una cariopsi. La metodologia en l’estudi de les gramínies consisteix en l’observació de la planta a la natura i també del seu examen a casa o en el laboratori, amb la utilització d’una lupa de mà o binocular. Estudis especialitzats requereixen altres tècniques. En molts casos és important l’assecatge i premsat de les plantes per a la seva conservació en herbari. Les gramínies eren les plantes menys conegudes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, coneixement que ara s’ha ampliat enormement. Els resultats d’aquest estudi han estat la confecció d’un catàleg actualitzat i comentat de 107 espècies (cinc de les quals amb dues subespècies presents a la contrada), i la realització de claus dicotòmiques d’identificació, una important eina de treball per a investigacions futures”.

I aquestes són les espècies que integren el referit catàleg: Aegilops geniculata, Aegilops triuncialis. Agrostis castellana, Agrostis stolonifera, Aira caryophyllea, Aira cupaniana, Ampelodesmos mauritanicus, Andropogon distachyos, Anthoxanthum odoratum, Apera interrupta, Arrhenatherum elatius, Arundo donax, Avellinia festucoides, Avena barbata, Avena sterilis, Botriochloa ischaemum, Brachypodium distachyon, Brachypodium phoenicoides, Brachypodium retusum, Brachypodium sylvaticum, Briza maxima, Briza media, Bromus diandrus, Bromus erectus, Bromus hordeaceus, Bromus madritensis, Bromus ramosus, Bromus rubens, Bromus squarrosus, Bromus sterilis, Bromus tectorum, Catapodium rigidum, Corynephorus divaricatus, Cynodon dactylon, Cynosurus echinatus, Dactylis glomerata, Danthonia decumbens, Digitaria sanguinalis, Echinaria capitata, Echinochloa crus-galli, Eleusine tristachya, Elymus campestris, Elymus caninus, Elymus hispidus, Eragrostis barrelieri, Eragrostis cilianensis, Eragrostis minor, Festuca heterophyla, Festuca inops, Festuca rubra, Gastridium ventricosum, Glyceria notata, Helictochloa bromoides, Helictochloa pratensis, Heteropogon contortus, Holcus lanatus, Hordeum murinum, Hyparrhenia hirta, Hyparrhenia sinaica, Jarava plumosa, Koeleria pyramidata, Koeleria vallesiana, Lamarckia aurea, Lolium perenne, Lolium rigidum, Lolium temulentum, Melica ciliata. Melica minuta, Melica uniflora, Micropyrum tenellum, Molinia coerulea, Paspalum dilatatum, Paspalum distichum, Phalaris arundinacea, Phalaris canariensis, Phleum phleoides, Phleum pratense, Phragmites australis, Piptatherum coerulescens, Piptatherum miliaceum, Piptatherum paradoxum, Poa annua, Poa bulbosa, Poa compressa, Poa flaccidula, Poa infirma, Poa nemoralis, Poa pratensis, Poa trivialis, Polypogon monspeliensis, Polypogon viridis, Psilurus incurvus, Rostraria cristata, Setaria parviflora, Setaria pumila, Setaria verticillata, Setaria viridis, Sorghum halepense, Sporobolus indicus, Stipa bromoides, Stipa iberica, Stipa offneri, Tragus racemosus, Trisetum flavescens, Vulpia ciliata, Vulpia myuros i Vulpia unilateralis.

Posted in Articles, Botànica, Sant Llorenç del Munt i l'Obac | Leave a Comment »

Ressenyes d’un llibre biogràfic sobre Joan Cadevall

Posted by angelhc a Octubre 28, 2022

En el número 9 de la revista científica Nemus s’incloïa la ressenya bibliogràfica del llibre Joan Cadevall. Professor, botànic i geògraf (2019), feta pel professor de la Universitat de València Dr. Robert Rosselló: http://ateneudenatura.uji.es/Nemus/Nemus9/ressenyes_web.pdf I el número 35 (2020) de la revista d’història Terme portava la recensió de l’esmentat llibre, feta per Sílvia Comellas Compte, del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa: https://raco.cat/index.php/Terme/article/view/385765/495502. Editat per la Fundació Torre del Palau, de Terrassa, encara queden disponibles alguns exemplars d’aquesta interessant biografia feta pel Dr. Àngel M. Hernández Cardona i també del llibre Elements de botànica popular, de Joan Cadevall, edició actualitzada de l’any 2017, a cura del citat Dr. Hernández Cardona.

Coberta llibre Joan Cadevall

Posted in Botànica, Cadevall, Llibres, Terrassa | Leave a Comment »

Presentació a l’Ateneu Terrassenc del llibre Entrem dins del pessebre, de fra Valentí Serra

Posted by angelhc a Octubre 27, 2022

El dijous dia 17 de novembre de 2022, a les set del vespre, a l’Ateneu Terrassenc (Sant Quirze, 2, Terrassa) serà presentat el llibre Entrem dins del pessebre (2022), de fra Valentí Serra de Manresa. Intervindran, a més del propi autor, el Sr. Norbert Tomàs Bilbeny, director d’Edicions Morera, i el Sr. Àngel M. Hernández Cardona, que farà el panegíric de l’obra. Aquest llibre de fra Valentí Serra és molt indicat per a les festes nadalenques d’enguany, antesala de l’any commemoratiu dels vuit segles del primer pessebre del qual se’n té notícia.

Coberta llibre Entrem dins del pessebre, de fra Valentí Serra

Posted in Història, Llibres, Notícies | Leave a Comment »

Presentació a l’Ateneu Terrassenc dels 22 itineraris de natura

Posted by angelhc a Octubre 27, 2022

El 10 de novembre de 2022, a l’Ateneu Terrassenc, es va presentar la segona edició de la guia 22 itineraris de natura pels voltants de Terrassa. Va intervenir el Sr. Antoni Poch, per part de l’Ateneu Terrassenc, el Sr. Màrius Massallé, president de la Fundació Torre del Palau, entitat editora, el Sr. Albert Masó, autor dels mapes i els Srs. Àngel M. Hernández i Antoni Comellas, autors dels textos. La fotografia adjunta és del Sr. Òscar Masó, un dels assistents a l’acte.

IMG_6019 escalada AUTOR ÒSCAR MASÓ GARCIA

Posted in Llibres, Notícies, Terrassa | Leave a Comment »

Segona edició dels 22 itineraris de natura pels voltants de Terrassa

Posted by angelhc a Octubre 27, 2022

Un any i mig després de l’aparició de la guia 22 itineraris de natura pels voltants de Terrassa (Fundació Torre del Palau, Terrassa, 2021), atès el fulgurant èxit de l’obra (malgrat els confinaments i les restriccions del 2021), se n’ha fet una segona edició. Les causes de l’èxit són vàries: textos entenedors (alhora que d’un alt nivell científic), mapes molt clars i orientatius, fotografies molt il·lustratives, quadres explicatius, llibre poc pesant (només una lliura), paper no setinat (i per tant no reflectant), itineraris fàcils o de dificultat mitjana (la majoria aptes per a totes les edats i fins i tot el de Vallparadís adaptat per a cadires de rodes i cotxets de nens) i inici de cada itinerari accessible a peu o en transport públic.

Coberta 22 itineraris (segona edició)

Posted in Botànica, Llibres, Notícies, Terrassa | Leave a Comment »

En el tricentenari de Joan Boada, vicari d’Esparreguera i d’Olesa

Posted by angelhc a Setembre 1, 2022

Joan Boada Carreras va néixer a Olesa de Montserrat el 27 de setembre de 1722, en una de les cases més antigues de la vila, Cal Pel·la. Va estudiar filosofia a la Universitat de Cervera i teologia a Barcelona. Primerament, des del 1749 al 1760, va ser vicari de Santa Eulàlia d’Esparreguera, i des del 1760 fou vicari de Santa Maria d’Olesa. Feia, en realitat, funcions de rector, perquè llavors la titularitat d’aquestes parròquies corresponia a l’abat de Montserrat. Va morir a Olesa el 4 d’agost de 1805. La biografia completa d’aquest prevere il·lustrat la podeu llegir a les pàgines 23-46 del llibre “Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora”, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, llibre prologat per Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora

Posted in Esparreguera, Història, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Une biographie paraît en espagnol du pyrénéiste français Ramond de Carbonnières

Posted by angelhc a Agost 21, 2022

Le pyrénéisme a de la chance, car une longue et excellente biographie de Louis Ramond de Carbonnières vient de paraître (2022), la première écrite en castillan. Avec le titre de Ramond de Carbonnières. El águila de los Pirineos, a été publiée par Editorial Pirineo, Huesca, Espagne (ISBN: 97884-17817-54-1).

Son auteur est Albert Escolà Massagué, originaire de Sabadell (Catalogne, Espagne), où il est né en 1923. Il était passionné d’alpinisme et d’escalade depuis sa jeunesse. Il était marié à Paquita Bernad Noviant, également passionnée d’alpinisme et d’escalade. Tous deux ont gravi les sommets emblématiques de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, les Pyrénées, les Alpes et d’autres montagnes. Plus tard, sa fille Marina les accompagnera dans leurs ascensions. Ils émigrent en France en 1952, où Albert travaille comme mécanicien aéronautique. Ils ont vécu d’abord à Paris, puis à Ivry-sur-Seine et enfin à Cahus, où Albert est décédé en 2015.

Pendant des années, il a travaillé sur la biographie de Louis Ramond, mais il n’a malheureusement pas pu la voir publiée. Cependant, il avait conservé le manuscrit dans une boîte, lequel, à sa mort, fut découvert par sa veuve et sa fille, qui le transférèrent sur un ordinateur dans le but de pouvoir le publier. Et ils ont eu la chance de trouver un autre passionné d’escalade, Òscar Masó Garcia, de Sabadell, qui a proposé de revoir l’original. Òscar a fait une relecture complète, mettant à jour le texte et fournissant de nombreuses données supplémentaires, mais en respectant autant que possible la biographie faite par Albert Escolà. Le lecteur pourra apprécier, en plongeant un peu dans l’œuvre, l’énorme travail réalisé par Òscar Masó. Chapeau! Le prologue est écrit avec passion par le réviseur et son frère Albert Masó Garcia, un autre alpiniste et passionné de montagne. Au dos du livre on peut lire, en espagnol, bien sûr: “Louis Ramond de Carbonnières (1755-1827), parfois appelé ‘le père des Pyrénées’, fut l’un de ces sages voyageurs qui contribuèrent au développement de la science à la fin du 18e siècle et les débuts du 19e. Botaniste et géologue à la fois, il explore les Pyrénées comme un homme de lettres et aussi comme un artiste. La force de Ramond réside dans ses qualités d’observateur, dans ses descriptions des paysages, dans l’expression de les sensations devant la montagne, la fierté d’avoir parcouru certains sommets des Pyrénées à une époque où les auteurs les ignoraient complètement. Marchant sur son chemin, ‘tâtonnant, comme si c’était un pays nouveau’, sentant et écrivant, pour beaucoup Ramond continuera d’être l’un des meilleurs auteurs de récits d’aventures de son temps. Ses récits de la montée au couloir de Tucarroya ou de la descente de Piméné, la découverte du Monte Perdido et de son lac gelé, une visite hivernale au lac de Gaube ou à la tentative de la Maladeta, sont des pages si vraiment admirables. Obstiné à découvrir la nature géologique du massif du Monte Perdido, l’idée d’atteindre son sommet est devenue secondaire. Cependant, pris au jeu de ce qu’on appellera plus tard l’alpinisme, ce sont ses guides et un berger aragonais qui lui ouvriront la voie vers ce sommet, qu’il gravira quelques jours plus tard, le 10 août 1802”.

Enfin, je encourage tous les amoureux des Pyrénées, et spécialement les hispanophones, à lire cette biographie réalisée avec tant d’émotion par Albert Escolà Massague et que sa veuve, Paquita Bernad Noviant, et sa fille, Marina Escolà, ont sauvé de l’oubli, avec la collaboration d’un réviseur enthousiaste, Òscar Masó Garcia, soutenu par son frère Albert Masó Garcia, et avec le soin apporté à son édition par Editorial Pirineo, de Huesca.

Àngel Manuel Hernández Cardona, août 2022

Ajouté: Récemment, ce livre a reçu le prix Collsacabra, décerné par la Fira del Llibre de Muntanya de Vic. Le 5 novembre 2022, ils ont assisté, dans la ville de Vic (département de Barcelone), à la cérémonie de remise des prix, non seulement les frères Óscar et Albert Masó, mais aussi Paquita Bernad et Maria Escolà, veuve et fille d’Albert Escolà, auteur de la biographie de Ramond de Carbonnières.



Ramond de Carbonnières. Destramado

Posted in Llibres, Notícies | Leave a Comment »

Aparece una biografía en castellano del pireneísta Louis Ramond de Carbonnières

Posted by angelhc a Agost 2, 2022

El pirineísmo está de enhorabuena porque acaba de aparecer (2022) una extensa y excelente biografía de Louis Ramond de Carbonnières, la primera escrita en lengua castellana. Con el título de Ramond de Carbonnières. El águila de los Pirineos, ha sido publicada por la Editorial Pirineo, de Huesca (ISBN: 97884-17817-54-1).

Su autor es Albert Escolà Massagué, natural de Sabadell, donde nació en 1923. Era un apasionado del montañismo y de la escalada desde su juventud. Estaba casado con Paquita Bernad Noviant, igualment montañera y escaladora ferviente. Ambos escalaron cimas emblemáticas de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Pirineos, Alpes y otras montañas. Más tarde les acompañaría en sus ascensiones su hija Marina. Emigraron a Francia en 1952, donde Albert trabajó como mecánico aeronáutico. Vivieron primero en París, luego en Ivry-sur-Seine y finalmente en Cahus, donde Albert murió en 2015.

Durante años estuvo trabajando en la biografía de Louis Ramond, pero desafortunadamente no pudo verla publicada. Sin embargo, había guardado el manuscrito en una caja y al fallecer fue descubierto por su viuda y su hija, quienes lo pasaron a ordenador con las miras de poderlo publicar. Y tuvieron la suerte de encontrar a otro entusiasta de la escalada, el sabadellense Òscar Masó Garcia, que se ofreció a hacer la revisión del original. Òscar ha hecho una revisión integral, actualizando el texto y aportando numerosos datos adicionales, pero respetando al máximo la biografía hecha por Albert Escolà. El lector podrá apreciar, a poco que se adentre en la obra, el ingente trabajo hecho por Òscar Masó. Chapeau! El prólogo está escrito con vehemencia por el revisor y por su hermano Albert Masó Garcia, otro escalador y entusiasta de la montaña.

En la contracubierta del libro podemos leer: “Louis Ramond de Carbonnières (1755-1827), a veces llamado ‘el padre del pirineísmo’, fue uno de esos sabios viajeros que contribuyeron al desarrollo de la ciencia a finales del siglo XVIII y principios del XIX. Botánico y geólogo a la vez, exploró los Pirineos como hombre de letras y como artista. La fuerza de Ramond residía en sus cualidades de observador, en sus descripciones de paisajes, en la expresión de sus sentimientos ante la montaña. Tuvo el mérito de recorrer ciertas cimas de los Pirineos en una época en que los autores las ignoraban por completo. Andando como iba, ‘a tientas, como si se tratara de un nuevo país’, sintiendo y escribiendo, para muchos Ramond seguirá siendo uno de los mejores autores de relatos de aventuras de su tiempo. Sus narraciones del ascenso al corredor de Tucarroya o la bajada del Piméné, el descubrimiento del Monte Perdido y su lago helado, una invernal al lago de Gaube o el intento de la Maladeta son páginas verdaderamente admirables. Obstinado en descubrir la naturaleza geológica del macizo del Monte Perdido, la idea de alcanzar su cima pasó a ser secundaria. Sin embargo, atrapados en el juego de lo que más tarde se llamaría alpinismo, fueron sus guías y un pastor aragonés quienes le abrieron el camino hacia esta cumbre, que ascendió pocos días después, el 10 de agosto de 1802”.

Quiero terminar esta reseña agradeciendo al esforzado revisor del libro, Òscar Masó Garcia, la mención que hace (en la página 332) de una frase mía sobre Ramonda myconi, contenida en el estudio florístico que hice, en 1993, de los macizos de Sant Llorenç del Munt y del Obac. Finalmente, animar a todos los amantes de los Pirineos a leer esta biografía hecha con tanto sentimiento por Albert Escolà Massague y que su viuda, Paquita Bernad Noviant, y su hija, Marina Escolà, han rescatado del olvido, con la colaboración de un revisor entusiasta, Òscar Masó Garcia, apoyado por su hermano Albert Masó Garcia, y con el esmero puesto en su edición por la Editorial Pirineo, de Huesca.

Àngel Manuel Hernández Cardona, 2 de agosto de 2022, festividad de Nuestra Señora de los Ángeles.

Añadido: Recientemente, este libro ha sido galardonado con el premio Collsacabra, otorgado por la Fira del Llibre de Muntanya de Vic. El pasado 5 de noviembre de 2022 asistieron, en la ciudad de Vic (provincia de Barcelona), a la entrega del premio, no solamente los hermanos Óscar y Albert Masó, sino también Paquita Bernad y Maria Escolà, viuda e hija de Albert Escolà, autor de la biografía de Ramond de Carbonnières.

Ramond de Carbonnières. Destramado

Posted in Llibres, Notícies | Leave a Comment »

En el bicentenario del nacimiento de Mendel

Posted by angelhc a Juliol 1, 2022

En este mes de julio de 2022 se cumplen doscientos años del nacimiento de Gregor Mendel, considerado el fundador de la genética, al haber formulado, en 1865, las tres leyes que llevan su nombre y que son consideradas los pilares de esta importante rama de la biología. Gregor Johann Mendel nació el 20 de julio de 1822 en Hynčice (Chequia), localidad morava que entonces era llamada Heinzendorf y pertenecía a Austria. En 1842 entró en el convento de agustinos de Brno y cinco años más tarde, el 6 de agosto de 1847, fue ordenado sacerdote. En 1851 realizó diversos estudios en la Universidad de Viena. En 1868 se convirtió en abad de su convento, el cual tenía la consideración de abadía y estaba dedicado a Santo Tomás. Además del cargo abacial, formó parte de diversas sociedades científicas (de meteorología, agricultura, ciencias naturales y apicultura) de Moravia. Murió en Brno (Chequia), ciudad entonces llamada Brünn y que pertenecía al Imperio Austrohúngaro.

Desde 1857 a 1865 realizó estudios experimentales con guisantes (Pisum sativum), realizando hibridaciones controladas entre diversas razas o líneas puras que diferían por diversos caracteres de las flores, de las semillas o de los frutos. Los resultados de sus experimentos los presentó en 1865 en una sociedad local de ciencias naturales y fueron publicados al año siguiente en la revista de esta entidad con el título de “Versuche über Pflanzenhybriden”, que puede traducirse como “experimentos sobre hibridación de plantas”. En este artículo exponía las tres leyes que posteriormente serían conocidas con el nombre de leyes de Mendel y que constituyen la base de la genética. En ese momento, su trabajo pasó desapercibido, posiblemente porque fue publicado en una revista científica local (aunque llegaba a las principales instituciones científicas europeas) o bien porque los biólogos de ese momento, al ver que era firmado por un desconocido monje de una perdida ciudad centroeuropea, no prestaron atención. Tuvieron que transcurrir muchos años para que las leyes de Mendel fueran redescubiertas en 1900, de forma simultánea e independiente, por los biólogos Hugo de Vries, Carl Correns y Erich von Tschermak.

La primera ley es la de la uniformidad de la primera generación filial. Dice que la unión de dos individuos de líneas puras (u homocigóticas) para un carácter dan lugar a individuos iguales respecto al carácter considerado. Esto ocurre porque el alelo dominante del gen correspondiente predomina sobre el alelo recesivo. La segunda ley es la de la segregación independiente de los caracteres. El cruce de dos individuos de la primera generación filial (que son heterocigotos) da lugar a una segunda generación filial en la que los caracteres de la generación parental (es decir, de los abuelos) reaparecen. Como los dos alelos del gen considerado se combinan al azar, es por eso que aparecen los caracteres antagónicos, con la siguiente proporción genotípica: un cuarto de homocigotos dominantes, dos cuartos de heterocigotos y un cuarto de homocigotos recesivos . Y fenotípicamente habrá tres cuartos del carácter correspondiente al alelo dominante y un cuarto del carácter determinado por el alelo recesivo. La tercera ley es la de la distribución independiente o de la libre combinación de los caracteres hereditarios. Se refiere a los resultados que aparecen cuando son considerados dos o más caracteres y la conclusión es que se transmiten independientemente (siempre y cuando los genes estén en cromosomas diferentes).

Aunque póstumamente, Mendel ha sido reconocido como el fundador de la genética y honrado debidamente. La ciudad de Brno le erigió, en 1910, un monumento y también le dedicó su universidad fundada en 1919, llamada Mendelova Univerzita v Brne. Barcelona le tiene dedicada una calle en Sarrià. Y en Madrid existe una importante residencia de estudiantes universitarios, el Colegio Mayor Mendel, adscrito a la Universidad Complutense de Madrid y regentado por los padres agustinos. Y dicho sea de paso, como un apunte personal, algo poco habitual en mis escritos, en el verano de 1979 me hospedé en este colegio mayor mientras opositaba a la cátedra de bachillerato de ciencias naturales, oposiciones que gané, quién sabe si con un empujoncito del buen monje agustino.

Algunos científicos buscaron la fama cuestionando los trabajos de Mendel. Pura envidia. Entre ellos, el más porfiador, tal vez por motivos ideológicos, fue el londinense Ronald Aylmer Fisher (1890-1962), sin que ello obste para reconocer sus logros en genética estadística.

Quien no esté conforme con las leyes de Mendel, que repita sus experimentos. En eso consiste la ciencia.

647-1. Gregor Mendel

Posted in Botànica, Història, Notícies | Leave a Comment »