Els pagesos i la Lluna

Els pagesos sempre han tingut en compte la fase de la Lluna en les seves tasques agrícoles.

Sovint, en les agradables xerrades a la vora del foc al casal de Sant Salvador de les Espases, els bons amics de l’ermita parlaven d’aquest tema. De les notes que allí vaig prendre i també de les anotacions que vaig fer durant la sortida a Reus amb els pagesos d’Olesa el 12 d’abril de 1995, juntament amb algunes altres informacions donades per Pere Gibert, de cal Pel·la d’Olesa, i per Miquel Margarit, de Viladecavalls, he pogut confegir aquest capítol que reuneix algunes de les pràctiques pageses fetes d’acord amb la fase lunar. El bo del cas és que hi ha una coincidència total, la qual cosa demostra que els pagesos no van desencaminats. Sempre he dit que els pagesos són gent molt intel·ligent (tan intel·ligents que mai diuen que ho són).

Aquesta influència de la Lluna no és una influència diguem-ne astrològica, sinó profunda i certa. Que cal donar una explicació… és clar que sí. Però molts científics són superbs i no volen entretenir-se en això. El científic autèntic, però, és el que busca la raó de les coses, de totes les coses, fins i tot de les petites com ara “les manies dels camperols”. La humilitat és la base de la veritable saviesa. Però deixem la xerrameca i anem al gra.

Recordem abans quines són les fases de la Lluna: lluna plena, amb tot el disc il·luminat; lluna o quart minvant, en forma de C; lluna nova, amb el disc lunar fosc; i lluna o quart creixent, en forma de D. A partir de la lluna plena, és a dir, quan minva, es diu lluna vella; i a partir de la lluna nova, quan creix, l’anomenen els pagesos lluna nova. Aquesta simplificació és la que fan la gent del camp: quan minva, lluna vella; quan creix, lluna nova. Més lògica, impossible.

L’esporgada s’ha de fer en lluna vella en les plantes que els hi cau la fulla, i en lluna nova en els arbres de fulla perenne. Per exemple, en l’olivera quan es talla en lluna nova la pell tapa la ferida, però si es poda en lluna vella, la pell queda escarxofada. Tallar un arbre és el mateix cas. Si l’arbre és caducifoli, com ara un roure o un noguer, s’ha de tallar en lluna vella. En canvi, un arbre perennifoli, com ara una alzina o un pi, ha de ser tallat en lluna nova. La recol·lecció de les olives és preferible fer-la en lluna vella. Treballar la terra, si és de secà, és millor fer-ho en lluna nova, perquè així reté més l’aigua. En terreny de regadiu o molt humit, és preferible cavar en lluna vella, perquè així s’escola més fàcilment l’aigua. Els fems quan s’arrepleguen en lluna vella fermenten, mentre que els collits en lluna nova s’assequen. Els pous, dipòsits i basses s’han de netejar en lluna vella, perquè si no s’esberlen. Els sarments i fruits que cauen a terra, s’han de tallar o agafar en lluna vella. Si no es fa així, es corquen o es pollen, és a dir, es fan malbé atacats pels insectes. Les patates plantades en lluna nova necessiten el doble d’aigua que si ho són en lluna vella. Etcètera.

I ara permeteu-me una petita contribució a la paremiologia catalana. Es tracta d’una dita de collita pròpia (no solament els pagesos tenen collita pròpia, caram!). Se’m va ocórrer en el curs d’una d’aquestes converses sobre la Lluna tinguda a Sant Salvador, quan algú preguntava com es podia saber si era quart minvant o quart creixent. Heus ací l’aforisme:

“Cul a llevant, quart minvant; cul a ponent, quart creixent”.

Extret del meu llibre Escarxols i paparotes (1997)

 

Nota para hispanohablantes: Este refrán, de mi invención, se puede adaptar al castellano del siguiente modo: “Culo a levante, cuarto menguante; culo a poniente, cuarto creciente”

Advertisement