Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Les epidèmies a Olesa de Montserrat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

Aquest és un dels temes tractats en el meu llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013). Fer l’estudi detallat de les epidèmies hagudes a Olesa s’escapa de l’abast de l’esmentat llibre i per tant només s’hi fa un breu comentari dels principals episodis epidèmics ocorreguts durant el període estudiat (de la segona meitat del segle XVI fins a la primera meitat del segle XX), deixant a banda les grans pestes medievals.

La primera gran epidèmia constatada durant l’esmentat període fou la dels anys 1652 i 1653. Se li donà el nom imprecís de contagi, però podia haver estat una passa de pesta bubònica. Van morir 23 persones a causa de la malaltia. La major part dels òbits es va produir, en tots dos anys, als mesos de juliol i agost, és a dir, en ple estiu. La primera mort registrada fou el 25 de juny de 1652, en què “morí en lo castell una dona de Sparaguera, de contagi”. Les autoritats olesanes van actuar amb diligència i efectivitat. El primer any del contagi ja s’establí una morberia, puix que el 19 de juliol de 1652 “fonch enterrat lo cos de Eulàlia Sol en lo sementiri de la morbaria”. L’any següent continuaren les actuacions municipals. Així en la reunió del consell general del dia 30 de juliol de 1653 es parla de la “necessitat que aquesta vila té de fer morbaria i tanbé de sercar persona apte que puga curar los malals del contagi” i es resol “ques fasa morbaria a las tres cases del carrer de Defora”, a més de dedicar 48 lliures i 17 sous “per los perfums y gastos de perfumar les cases empestades”, segons els comptes presentats pel clavari el 20 d’agost. Gràcies a les mesures adoptades i les atencions mèdiques d’un metge excel·lent, el doctor Jacint Anglada, i del seu successor, igualment capacitat, el doctor Francesc Forner, la incidència de la malaltia fou mínima a Olesa, comparada amb la de les viles veïnes de Terrassa i Sabadell, i no diguem si la comparació la fem amb ciutats com Olot, Girona i Barcelona, que tingueren milers de morts.

Una epidèmia molt funesta fou la de l’any 1809. S’ha atribuït a una infecció de tifus. D’acord amb el llibre vuitè de defuncions de la parròquia d’Olesa, aquell any van morir a Olesa 469 persones, quan la mitjana anual de defuncions era de 89. És a dir, que durant el fatídic 1809 van haver-hi més morts que durant els sis anys anteriors. Si restem de la xifra de 469 les baixes habituals per defunció tenim un nombre aproximat de 380 morts a causa del tifus. Tenint present que la població olesana estava llavors entre 2.500 i 3.000 habitants, resulta que va morir una persona de cada set. Posteriorment s’han donat sovint casos de febre tifoide, però sense que adquirissin la magnitud de l’esmentada epidèmia. Una altra passa que s’ha pogut detectar en el mateix llibre sacramental fou la de l’any 1841, centrada en el mes d’agost. D’un total de 66 adults morts aquell any, van perir a causa del tifus 14, és a dir, un 21%, proporció força considerable.

La grip espanyola va ser una terrible epidèmia vírica que va causar en tot el món més de 50 milions de víctimes durant els anys 1918, 1919 i 1920. Es va originar a Fort Riley (Estats Units), però va ser anomenada així perquè a Espanya, país neutral durant la primera guerra mundial, no hi havia censura i els diaris publicaven contínuament els estralls que produïa aquesta virulenta grip. La seva incidència, afortunadament, no va ser molt forta a Olesa. Tot i això van morir per causa d’aquesta grip maligna una vintena de persones durant el mes d’octubre de 1918.

Durant molts anys la verola afectà els olesans. Pot ser qualificada de malaltia endèmica fins que les campanyes de vacunació van eradicar-la del municipi, ja ben entrat el segle XX. Repetidament, doncs, va haver-hi brots de verola, com el de l’any 1888, amb motiu del qual la Junta Municipal de Sanitat i l’Ajuntament d’Olesa van obligar les famílies dels malalts a rentar la roba en un safareig de fora la vila i van prohibir la celebració de balls públics i l’entrada a les fàbriques dels operaris que haguessin patit aquesta malaltia, o el de l’any 1897, arran del qual les autoritats locals van decidir que no fossin admesos a l’escola els alumnes no vacunats de verola.

Malgrat el tòpic que Olesa va patir molts casos de còlera, s’ha de dir que això no és cert i que en la gran epidèmia de còlera de l’any 1885, que causà 2.902 morts a la província de Barcelona, no es va registrar cap cas a Olesa.

Respecte a la febre groga, terrible malaltia epidèmica, no va afectar tampoc la vila d’Olesa, ni tan sols durant el terrible flagell del 1821, que ocasionà prop de 9.000 morts a Barcelona. És més, el capità general i altres autoritats catalanes es van refugiar a la veïna Esparreguera.

El xarampió, una malaltia vírica en general benigna, produïa a vegades alarmes. Així, el gener de 1903, es van tancar durant cinc dies les escoles.

Pel que fa a altres malalties infeccioses: diftèria, tuberculosi, blennorràgia, meningitis, pulmonies i bronquitis, gastroenteritis, tos ferina i tètanus, de les quals s’ha constatat documentalment la seva aparició a Olesa, caldria fer-ne, per a cadascuna, un detallat estudi nosològic, etiològic i si s’escau epidemiològic.

Finalment, sense que hagi constituït pròpiament una epidèmia, ens hem de referir al mal de les guixes, una malaltia neurològica originada pel consum predominant de guixes, un llegum que conté una potent neurotoxina. Durant la postguerra es van donar una desena de casos a Olesa i una trentena a Esparreguera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: