Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Archive for the ‘Botànica’ Category

Conferència sobre les gramínies de Sant Llorenç del Munt

Posted by angelhc a febrer 1, 2023

El dia 31 de gener de 2023 vaig fer, al Centre Excursionista de Terrassa, una conferència sobre “Les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, unes plantes postergades”. Després d’una introducció general, comentant la importància de les gramínies, com a base de l’alimentació humana i del bestiar, i també en molts ecosistemes, principalment de prats, i explicant les parts principals de les gramínies i com eren les seves flors, totalment diferents de les flors típiques, vaig comentar, il·lustrant-los amb fotografies, els principals gèneres i espècies que s’hi fan.

En una segona part, vaig presentar el número 12 de la revista científica Nemus, publicada per l’Ateneu de Natura. I també les finalitats i activitats (exposicions, conferències, premis, presentacións de llibres, excursions, visites, esponsorització de llibres, etc.) d’aquesta entitat, radicada a Castelló de la Plana, de la qual soc delegat a Terrassa.

IMG_3095. Conferència gramínies i presentació revista Nemus a Terrassa, 31-1-2023

Posted in Botànica, Notícies | Leave a Comment »

Reseña del volumen 19 (Gramineae) de Flora iberica

Posted by angelhc a gener 16, 2023

Traducción al castellano de la reseña aparecida en el número 12, páginas 331-333, de la revista Nemus, publicada por el Ateneu de Natura, Castellón de la Plana, 2022

Flora iberica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares. Gramineae, 19(1) y 19(2). Juan Antonio Devesa, Carlos Romero Zarco et al. (eds.)

Juan A. Devesa & al. (eds.). 2020. Flora iberica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares, 19(1). Gramineae (partim). 738+XLVI pp. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Lengua: castellano. Precio: 35 €. ISBN: 978-84-00-10695-9.

Carlos Romero & al. (eds.). 2021. Flora iberica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares, 19(2). Gramineae (partim). 758+XX pp. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. Lengua: castellano. Precio: 35 €. ISBN: 978-84-00-10817-5

Con la publicación, en los años 2020 y 2021, de los dos tomos del volumen 19 de Flora iberica, dedicados a las gramíneas o poáceas, culmina una monumental obra en 20 volúmenes (algunos en dos o tres tomos) que empezó a ser publicada el 1986. Son, pues, 36 los años que ha durado la publicación de esta magna obra. Ambos tomos reseñados totalizan 1496 páginas, más 66 de paginación con numeración romana. La edición de este volumen, al igual que la de los demás, ha sido realizada por el Real Jardín Botánico, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Es notable, al igual que en los demás volúmenes, la calidad tipográfica, en este volumen a cargo de la Imprenta Roal, de Madrid.

El primer tomo ha tenido como editores a los botánicos Juan Antonio Devesa Alcaraz, Carlos Romero Zarco, Antoni Buira Clua, Alejandro Quintanar Sánchez y Carlos Aedo Pérez. Han sido editores del segundo tomo los botánicos Carlos Romero Zarco, Enrique Rico Hernández, Manuel Benito Crespo Villalba, Juan Antonio Devesa Alcaraz, Antoni Buira Clua y Carlos Aedo Pérez. Han sido 55 los autores o coautores de las monografías genéricas, lista muy larga para detallarla. Cabe lamentar, en este volumen, la ausencia casi absoluta de autores portugueses. La descripción de las familias y otras entidades supragenéricas ha corrido a cargo de Juan Antonio Devesa y de Carlos Romero, por otra parte los autores más prolíficos, con 33 y 19 monografías de géneros, respectivamente. Cabe destacar la clave general de géneros, elaborada por Carlos Romero Zarco, con aportaciones de Carlos Aedo, Antoni Buira, Manuel B. Crespo, Juan A. Devesa y Enrique Rico. Además de los monógrafos, han participado en este volumen 42 asesores, un consultor filológico y tres miembros de un comité bibliográfico.

Los dibujos, magníficos, siguen con la calidad iniciada por el recordado dibujante Enric Sierra Ràfols. Las ilustraciones de este volumen de gramíneas han sido realizadas por Juan Luis Castillo Gorroño, Xavier Fornés Llodrà, Román García Mora y Rodrigo Tavera Mendoza. Sin embargo, al igual que ocurría en los volúmenes anteriormente aparecidos, se ilustran principalmente especies endémicas o de poca relevancia en el conjunto de la flora ibérica. Ciertamente, se indica la iconografía existente de las especies comunes o de distribución amplia, pero esto no palía esta deficiencia, porque las fuentes iconográficas referidas a menudo son poco asequibles y en cualquier caso su consulta representa un obstáculo.

En el introito de cada género se adjunta una explicación del nombre, hecha por Alejandro Quintanar Sánchez, bastante interesante, aunque el tamaño de la letra dificulta su lectura y que en algunos casos es excesivamente largo. Respecto al significado de los epítetos latinos o latinizados de las especies, se echa de menos el diccionario de términos específicos, que se hubiera podido hacer, si no con la amplitud que tenía en otros volúmenes de la obra, al menos de una forma sucinta.

Son tratados 134 géneros y 468 especies de gramíneas o poáceas que crecen espontáneamente en la Península Ibérica e Islas Baleares. Siguiendo el plan general de la obra, para cada especie se incluyen los siguientes apartados: nombre considerado correcto, tipo nomenclatural, iconografía, descripción, números cromosómicos, hábitat, floración, corología, nombres vernáculos, observaciones, especies a buscar e híbridos.

Como muy bien subraya Carlos Aedo, en el preámbulo del segundo tomo: “Las descripciones pasan de esencialmente diagnósticas en los volúmenes iniciales a prolijas y minuciosas en los últimos”. La prolijidad de las descripciones en este volumen sobre las gramíneas va muy bien para un especialista, pero resulta dificultosa para los botánicos generalistas. Es necesario, pues, apelar a la paciencia de los lectores y decirles que esta minuciosidad facilita el estudio de la planta, y más en el caso de las gramíneas, unas plantas con hojas externamente muy parecidas, con flores radicalmente distintas de las de la mayoría de otras fanerógamas, con frutos poco distinguibles y con pocos caracteres diacríticos, y todavía los pocos existentes suelen ser complicados de observar (histología foliar mediante cortes de hojas, artejos del raquídio, pilosidad del ovario, forma del callo, tamaño y morfología de las lodículas, etc.).

Aunque los criterios taxonómicos son tan diversos como autores hay de monografías, se han conseguido unos mínimos de coherencia gracias a los responsables del tratamiento de los géneros y entidades supragenéricas. En todos los casos, sin embargo, los patrones de calidad son altísimos.

Sería muy larga la enumeración de las dificultades taxonómicas superadas, de las aclaraciones nomenclaturales, de las actualizaciones corológicas e incluso de los comentarios basados en la taxonomía molecular. A modo de ejemplo, podría mencionarse el buen trabajo realizado con el género Festuca, una verdadera crux botanicorum. También en otros géneros difíciles (Bromus, Elymus, Helictochloa, Poa, Puccinellia, Stipa, etc.) se ha llegado a tratamientos satisfactorios. Y se han resuelto numerosos problemas puntuales (Bromus benekenii, Dactylis glomerata, Hyparrhenia sinaica, Phragmites australis, Poa pratensis, etc.). Además, son de agradecer las monografías de gramíneas naturalizadas desde hace tiempo o introducidas recientemente, la mayoría de las cuales no se podían identificar con las floras clásicas o usuales.

Un defecto que se arrastra desde el primer volumen es la pequeñez de la letra del párrafo que engloba aspectos tan importantes como la distribución geográfica, el hábitat, las observaciones [en la reseña original este aspecto no aparecía como importante, pero lo es, y mucho] y los nombres vulgares. A muchos lectores les es necesaria la utilización de una lupa, con la consiguiente molestia. Otro defecto, o por lo menos un tema de discusión, es la utilización de palabras o grafías tan extemporáneas y disonantes como “obscuro” (y no “oscuro”), o prosódicamente incorrectas como la esdrújula “lectótipo” (en lugar de “lectotipo”) o la controvertida palabra “taxon” (en lugar de “taxón”, que es la forma preferente que figura en el diccionario de la Real Academia Española) [taxón ha de ser, en buena ley, una palabra aguda, como electrón, protón, etc.]. Pero estas cuestiones lingüísticas no son para ser tratadas en esta reseña.

Como conclusión final, debe proclamarse la excelencia de este volumen doble referente a las gramíneas o poáceas de la flora ibérica y baleárica. Puede afirmarse sin ambages que enlaza dignamente con las obras clásicas de la graminología (o agrostología), parte importantísima de la botánica.

Àngel M. Hernández Cardona. Secció de Ciències Naturals, Centre Excursionista de Terrassa. amhernandezcardona@gmail.com

Nemus 12 (2022). Ressenya Flora iberica, 19(1)

Posted in Botànica | Leave a Comment »

An article about the grasses of Sant Llorenç del Munt (Barcelona)

Posted by angelhc a Desembre 23, 2022

In number 12 (year 2022) of the scientific journal Nemus, has been published, on pages 64-86, an article (in Catalan language) written by me, entitled "Catàleg actualitzat i claus d'identificació de les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (Barcelona).

This is the summary: "Sant Llorenç del Munt i l’Obac is the name given to two massifs located between the counties of el Vallès Occidentaland el Bages, in the province of Barcelona (Catalonia). A large part of this territory corresponds to the Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, which has an area of 137 square kilometers. The highest point is La Mola (1,103 m). In the southern part there are Paleozoic schists and vulcanites, as well as a granitic intrusion and a strip of Triassic materials. However, most of the massifs are of Eocene conglomerates. The climate is Mediterranean, with hot summers and mild winters. Rainfall is concentrated in spring and, specially, in autumn. In terms of vegetation, woods of holm oak predominate, often mixed with pine and sometimes with oak. Shrubs, dry meadows and rock-dwelling plants are also common. The flora, basically Mediterranean, is very rich, with more than a thousand species. With regard to grasses or Poaceae, it should be emphasized that this is one of the most important families of Phanerogams, with more than 11,000 species identified, and to which cereals, the basis of both the human and livestock food chain, belong. They are almost always herbaceous plants. The leaves are narrow with parallel nerves. The flowers are usually hermaphrodites, with three stamens and two feathery stigmas, but instead of a perianth they have a lemma and a palea at the base. One or more flowers are grouped in a spikelet, which bears two glumes at the base. The spikelets, in turn, are grouped into spikes, racemes or panicles. The fruit is a caryopsis. The methodology in the study of grasses consists of observing the plant in nature and also examining it at home or in the laboratory, using a hand-lens or a dissecting microscope. Specialized studies require other techniques. In many cases it is important to dry and press the plants for conservation in herbarium. Grasses were the least known plants in Sant Llorenç del Munt and l’Obac, the knowledge of which that has now expanded enormously. The results of this study have been the preparation of an updated and annotated catalogue of 107 species (five of which with two subspecies in the area), and the realization of dichotomous identification keys, an important working tool for future research".

This is the link to the original article in Catalan language: http://ateneudenatura.uji.es/Nemus/Nemus12/hernandez_graminies%20pp%2064-86.pdf

Article sobre les gramínies de Sant Llorenç del Munt

Posted in Articles, Botànica, Sant Llorenç del Munt i l'Obac | Leave a Comment »

Un artículo sobre las gramíneas de Sant Llorenç del Munt (Barcelona)

Posted by angelhc a Desembre 23, 2022

En el número 12 de la revista científica Nemus (año 2022) se incluye, enlas páginas 64-86, el artículo (en catalán) de mi autoría titulado "Catàleg actualitzat i claus d'identificació de les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l'Obac".

Este es el resumen en castellano: "Sant Llorenç del Munt y L'Obac es el nombre que reciben dos macizos situados entre las comarcas del Vallès Occidental y del Bages, en la provincia de Barcelona (Cataluña). Gran parte de este territorio corresponde al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que tiene una superficie de 137 kilómetros cuadrados. El punto culminante es la Mola (1.103 m). En la parte sur hay esquistos y vulcanitas del paleozoico, así como una intrusión granítica y una franja de materiales triásicos. Sin embargo, la mayor parte de los dos macizos está constituida por conglomerados del eoceno. El clima es mediterráneo, con veranos calurosos e inviernos benignos. Las lluvias se concentran en primavera y sobre todo en otoño. En cuanto a la vegetación, predomina el encinar, a menudo con pinos y a veces con robles. También son comunes los matorrales, los prados secos y las plantas rupícolas. La flora, de carácter básicamente mediterráneo, es muy rica, con más de un millar de especies. Respecto a las gramíneas o poáceas, cabe subrayar que es una de las familias de fanerógamas más importantes, con más de 11.000 especies, a la cual pertenecen los cereales, base de la alimentación humana y del ganado. Son plantas casi siempre herbáceas. Las hojas son estrechas y paralelinervias. Las flores suelen ser hermafroditas, con tres estambres y dos estigmas plumosos, pero no tienen perianto sino que presentan en la base un lema y una pálea. Una o más flores se agrupan en una espiguilla, la cual lleva en la base dos glumas. Las espiguillas, a su vez, se agrupan en espigas, racimos o panículas. El fruto es una cariopsis. La metodología en el estudio de las gramíneas consiste en la observación de la planta en la naturaleza y también en su examen en casa o en el laboratorio, con la utilización de una lupa de mano o binocular. Estudios especializados requieren otras técnicas. En muchos casos es importante el secado y prensado de las plantas para su conservación en herbario. Las gramíneas eran las plantas menos conocidas de Sant Llorenç del Munt y L'Obac, conocimiento que ahora se ha ampliado enormemente. Los resultados de este estudio han sido la confección de un catálogo actualizado y comentado de 107 especies (cinco de las cuales con dos subespecies presentes en la zona), y la realización de claves dicotómicas de identificación, una importante herramienta de trabajo para investigaciones futuras".

Este es el enlace al artículo original en lengua catalana: http://ateneudenatura.uji.es/Nemus/Nemus12/hernandez_graminies%20pp%2064-86.pdf

Article sobre les gramínies de Sant Llorenç del Munt

Posted in Articles, Botànica, Sant Llorenç del Munt i l'Obac | Leave a Comment »

Un article sobre les gramínies de Sant Llorenç del Munt (Barcelona)

Posted by angelhc a Desembre 22, 2022

En el número 12 (any 2022) de la revista científica Nemus, ha estat publicat, a les pàgines 64-86, un article de la meva autoria titulat “Catàleg actualitzat i claus d’identificació de les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (Barcelona).

Aquest n’és el resum: “Sant Llorenç del Munt i l’Obac és el nom que reben dos massissos situats entre les comarque del Vallès Occidental i del Bages, a la província de Barcelona (Catalunya). Una gran part d’aquest territori correspon al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que té una superfície de 137 quilòmetres quadrats. El punt culminant és la Mola (1.103 m). A la part sud hi ha esquistos i vulcanites del paleozoic, i també una intrusió granítica i una faixa de materials triàsics. Tanmateix, la major part dels dos massissos és constituïda per conglomerats de l’eocè. El clima és mediterrani, amb estius calorosos i hiverns benignes. Les pluges es concentren a la primavera i sobretot a la tardor. Pel que fa a la vegetació, hi predomina l’alzinar, sovint amb pins i a vegades amb roures. També són comunes les brolles, les pastures seques i les plantes rupícoles. La flora, de caràcter bàsicament mediterrani, és molt rica, amb més d’un miler d’espècies. Respecte a les gramínies o poàcies, cal subratllar que és una de les famílies de fanerògames més importants, amb més de 10.000 espècies, a la qual pertanyen els cereals, base de l’alimentació humana i del bestiar. Són plantes quasi sempre herbàcies. Les fulles són estretes i paral·lelinèrvies. Les flors solen ser hermafrodites, amb tres estams i dos estigmes plomosos, però no tenen periant sinó que presenten a la base un lemma i una pàlea. Una o més flors s’agrupen en una espigueta, la qual duu a la base dues glumes. Les espiguetes, a la vegada s’agrupen en espigues, raïms o panícules. El fruit és una cariopsi. La metodologia en l’estudi de les gramínies consisteix en l’observació de la planta a la natura i també del seu examen a casa o en el laboratori, amb la utilització d’una lupa de mà o binocular. Estudis especialitzats requereixen altres tècniques. En molts casos és important l’assecatge i premsat de les plantes per a la seva conservació en herbari. Els resultats d’aquest estudi han estat la confecció d’un catàleg actualitzat i comentat de 108 espècies, i la realització de claus dicotòmiques d’identificació. Les gramínies eren les plantes menys conegudes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, coneixement que ara s’ha ampliat enormement. A més a més, la realització de claus d’identificació representa una important eina de treball per a investigacions futures”.

Aquest és l’enllaç a l’article original: http://ateneudenatura.uji.es/Nemus/Nemus12/hernandez_graminies%20pp%2064-86.pdf

Article sobre les gramínies de Sant Llorenç del Munt

Posted in Articles, Botànica, Sant Llorenç del Munt i l'Obac | Leave a Comment »

Les umbel·líferes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Posted by angelhc a Novembre 8, 2022

L’any 1992, la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya em va concedir un ajut per al desenvolupament de projectes de recerca d’abast comarcal, referent a un “Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l’Obac” que s’havia de realitzar durant l’any 1993. Sense abandonar les meves tasques docents a l’institut Can Jofresa, de Terrassa, i dedicant-hi tots els caps de setmana i les vacances, vaig acomplir el projecte, els resultats del qual van quedar plasmats en una memòria impresa, feta amb la col·laboració de Juan Manuel Hernández Sánchez, en el tractament informàtic de la informació aplegada i en l’elaboració de claus d’identificació per ordinador, i amb la supervisió de Josep Maria Montserrat Martí, en aquell moment director de l’Institut Botànic de Barcelona. La dita memòria es pot consultar en moltes biblioteques. Transcorreguts quasi trenta anys des de la realització d’aquell treball de recerca, s’havia de posar al dia i per això he encetat, en la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, una sèrie de col·laboracions referents a algunes de les principals famílies de plantes que vegeten a Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Sortosament, una gran part dels dos massissos queda dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, un dels espais naturals més emblemàtics de Catalunya.

La família de les umbel·líferes o apiàcies consta d’aproximadament 3000 espècies, repartides per tot el món, però sobretot per les regions temperades i fredes de l’hemisferi nord. La majoria són herbes, però també hi ha mates i arbustos. Les tiges sovint són estriades i amb la medul·la fistulosa o blana. Les fulles quasi sempre són alternes i amb el limbe dividit. Les flors normalment són hermafrodites (amb estams i pistil) i pentàmeres (amb 5 sèpals, 5 pètals i 5 estams). Les inflorescències són umbel·les (els pedicels de les flors arrenquen d’un mateix punt), les quals generalment són umbel·les compostes, és a dir, umbel·les d’umbel·les. Els fruits estan formats per dues parts o mericarps. En aquesta família trobem plantes comestibles, com l’api o la pastanaga; condimentàries, com el comí i el julivert; i medicinals, com el fonoll o la sanícula. També algunes són metzinoses, com la cicuta.

Fins al moment (novembre de 2022) han estat catalogades 32 espècies (una de les quals, Torilis arvensis, amb tres subespècies): Anthriscus caucalis, Anthriscus sylvestris, Apium nodiflorum, Bupleurum baldense, Bupleurum fruticescens, Bupleurum fruticosum, Bupleurum praealtum, Bupleurum rigidum, Bupleurum rotundifolium, Chaerophyllum temulum, Conium maculatum, Conopodium arvense, Daucus carota, Eryngium campestre, Ferula communis, Foeniculum vulgare, Laserpitium gallicum, Orlaya daucoides, Pastinaca sativa, Peucedanum officinale, Pimpinella saxifraga, Ptychotis saxifraga, Sanicula europaea, Scandix pecten-veneris, Sison amomum, Thapsia villosa, Tordylium maximum, Torilis arvensis, Torilis japonica, Torilis leptophylla, Torilis nodosa i Trinia glauca.

651. Foto 5. escalada Foeniculum vulgare (fonoll) - copia bis

Posted in Articles, Botànica, Sant Llorenç del Munt i l'Obac | Leave a Comment »

Les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Posted by angelhc a Novembre 7, 2022

El dia 27 d’octubre es va presentar a la Llotja del Cànem, de Castelló de la Plana, el número 12 de la revista científica Nemus, publicada per l’Ateneu de Natura, conjuntament amb el Grup Au d’Ornitologia i l’associació Paleontològica i Mineralògica d’Onda. En aquest número s’inclou, a les pàgines 64-86, l’article “Catàleg actualitzat i claus d’identificació de les gramínies de Sant Llorenç del Munt i l’Obac”.

Aquest és el resum de l’esmentat article: “Sant Llorenç del Munt i l’Obac és el nom que reben dos massissos situats entre les comarques del Vallès Occidental i del Bages, a la província de Barcelona (Catalunya). Una gran part d’aquest territori correspon al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que té una superfície de 137 quilòmetres quadrats. El punt culminant és la Mola (1.103 m). A la part sud hi ha esquistos i vulcanites del paleozoic, i també una intrusió granítica i una faixa de materials triàsics. Tanmateix, la major part dels dos massissos és constituïda per conglomerats de l’eocè. El clima és mediterrani, amb estius calorosos i hiverns benignes. Les pluges es concentren a la primavera i sobretot a la tardor. Pel que fa a la vegetació, hi predomina l’alzinar, sovint amb pins i a vegades amb roures. També són comunes les brolles, les pastures seques i les plantes rupícoles. La flora, de caràcter bàsicament mediterrani, és molt rica, amb més d’un miler d’espècies. Respecte a les gramínies o poàcies, cal subratllar que és una de les famílies de fanerògames més importants, amb més d’11.000 espècies, a la qual pertanyen els cereals, base de l’alimentació humana i del bestiar. Són plantes quasi sempre herbàcies. Les fulles són estretes i paral·lelinèrvies. Les flors solen ser hermafrodites, amb tres estams i dos estigmes plomosos, però no tenen periant sinó que presenten a la base un lemma i una pàlea. Una o més flors s’agrupen en una espigueta, la qual duu a la base dues glumes. Les espiguetes, a la vegada, s’agrupen en espigues, raïms o panícules. El fruit és una cariopsi. La metodologia en l’estudi de les gramínies consisteix en l’observació de la planta a la natura i també del seu examen a casa o en el laboratori, amb la utilització d’una lupa de mà o binocular. Estudis especialitzats requereixen altres tècniques. En molts casos és important l’assecatge i premsat de les plantes per a la seva conservació en herbari. Les gramínies eren les plantes menys conegudes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, coneixement que ara s’ha ampliat enormement. Els resultats d’aquest estudi han estat la confecció d’un catàleg actualitzat i comentat de 107 espècies (cinc de les quals amb dues subespècies presents a la contrada), i la realització de claus dicotòmiques d’identificació, una important eina de treball per a investigacions futures”.

I aquestes són les espècies que integren el referit catàleg: Aegilops geniculata, Aegilops triuncialis. Agrostis castellana, Agrostis stolonifera, Aira caryophyllea, Aira cupaniana, Ampelodesmos mauritanicus, Andropogon distachyos, Anthoxanthum odoratum, Apera interrupta, Arrhenatherum elatius, Arundo donax, Avellinia festucoides, Avena barbata, Avena sterilis, Botriochloa ischaemum, Brachypodium distachyon, Brachypodium phoenicoides, Brachypodium retusum, Brachypodium sylvaticum, Briza maxima, Briza media, Bromus diandrus, Bromus erectus, Bromus hordeaceus, Bromus madritensis, Bromus ramosus, Bromus rubens, Bromus squarrosus, Bromus sterilis, Bromus tectorum, Catapodium rigidum, Corynephorus divaricatus, Cynodon dactylon, Cynosurus echinatus, Dactylis glomerata, Danthonia decumbens, Digitaria sanguinalis, Echinaria capitata, Echinochloa crus-galli, Eleusine tristachya, Elymus campestris, Elymus caninus, Elymus hispidus, Eragrostis barrelieri, Eragrostis cilianensis, Eragrostis minor, Festuca heterophyla, Festuca inops, Festuca rubra, Gastridium ventricosum, Glyceria notata, Helictochloa bromoides, Helictochloa pratensis, Heteropogon contortus, Holcus lanatus, Hordeum murinum, Hyparrhenia hirta, Hyparrhenia sinaica, Jarava plumosa, Koeleria pyramidata, Koeleria vallesiana, Lamarckia aurea, Lolium perenne, Lolium rigidum, Lolium temulentum, Melica ciliata. Melica minuta, Melica uniflora, Micropyrum tenellum, Molinia coerulea, Paspalum dilatatum, Paspalum distichum, Phalaris arundinacea, Phalaris canariensis, Phleum phleoides, Phleum pratense, Phragmites australis, Piptatherum coerulescens, Piptatherum miliaceum, Piptatherum paradoxum, Poa annua, Poa bulbosa, Poa compressa, Poa flaccidula, Poa infirma, Poa nemoralis, Poa pratensis, Poa trivialis, Polypogon monspeliensis, Polypogon viridis, Psilurus incurvus, Rostraria cristata, Setaria parviflora, Setaria pumila, Setaria verticillata, Setaria viridis, Sorghum halepense, Sporobolus indicus, Stipa bromoides, Stipa iberica, Stipa offneri, Tragus racemosus, Trisetum flavescens, Vulpia ciliata, Vulpia myuros i Vulpia unilateralis.

Aquest és l’enllaç a l’article original: http://ateneudenatura.uji.es/Nemus/Nemus12/hernandez_graminies%20pp%2064-86.pdf

Posted in Articles, Botànica, Sant Llorenç del Munt i l'Obac | Leave a Comment »

Ressenyes d’un llibre biogràfic sobre Joan Cadevall

Posted by angelhc a Octubre 28, 2022

En el número 9 de la revista científica Nemus s’incloïa la ressenya bibliogràfica del llibre Joan Cadevall. Professor, botànic i geògraf (2019), feta pel professor de la Universitat de València Dr. Robert Rosselló: http://ateneudenatura.uji.es/Nemus/Nemus9/ressenyes_web.pdf I el número 35 (2020) de la revista d’història Terme portava la recensió de l’esmentat llibre, feta per Sílvia Comellas Compte, del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa: https://raco.cat/index.php/Terme/article/view/385765/495502. Editat per la Fundació Torre del Palau, de Terrassa, encara queden disponibles alguns exemplars d’aquesta interessant biografia feta pel Dr. Àngel M. Hernández Cardona i també del llibre Elements de botànica popular, de Joan Cadevall, edició actualitzada de l’any 2017, a cura del citat Dr. Hernández Cardona.

Coberta llibre Joan Cadevall

Posted in Botànica, Cadevall, Llibres, Terrassa | Leave a Comment »

Segona edició dels 22 itineraris de natura pels voltants de Terrassa

Posted by angelhc a Octubre 27, 2022

Un any i mig després de l’aparició de la guia 22 itineraris de natura pels voltants de Terrassa (Fundació Torre del Palau, Terrassa, 2021), atès el fulgurant èxit de l’obra (malgrat els confinaments i les restriccions del 2021), se n’ha fet una segona edició. Les causes de l’èxit són vàries: textos entenedors (alhora que d’un alt nivell científic), mapes molt clars i orientatius, fotografies molt il·lustratives, quadres explicatius, llibre poc pesant (només una lliura), paper no setinat (i per tant no reflectant), itineraris fàcils o de dificultat mitjana (la majoria aptes per a totes les edats i fins i tot el de Vallparadís adaptat per a cadires de rodes i cotxets de nens) i inici de cada itinerari accessible a peu o en transport públic.

Coberta 22 itineraris (segona edició)

Posted in Botànica, Llibres, Notícies, Terrassa | Leave a Comment »

En el bicentenario del nacimiento de Mendel

Posted by angelhc a Juliol 1, 2022

En este mes de julio de 2022 se cumplen doscientos años del nacimiento de Gregor Mendel, considerado el fundador de la genética, al haber formulado, en 1865, las tres leyes que llevan su nombre y que son consideradas los pilares de esta importante rama de la biología. Gregor Johann Mendel nació el 20 de julio de 1822 en Hynčice (Chequia), localidad morava que entonces era llamada Heinzendorf y pertenecía a Austria. En 1842 entró en el convento de agustinos de Brno y cinco años más tarde, el 6 de agosto de 1847, fue ordenado sacerdote. En 1851 realizó diversos estudios en la Universidad de Viena. En 1868 se convirtió en abad de su convento, el cual tenía la consideración de abadía y estaba dedicado a Santo Tomás. Además del cargo abacial, formó parte de diversas sociedades científicas (de meteorología, agricultura, ciencias naturales y apicultura) de Moravia. Murió en Brno (Chequia), ciudad entonces llamada Brünn y que pertenecía al Imperio Austrohúngaro.

Desde 1857 a 1865 realizó estudios experimentales con guisantes (Pisum sativum), realizando hibridaciones controladas entre diversas razas o líneas puras que diferían por diversos caracteres de las flores, de las semillas o de los frutos. Los resultados de sus experimentos los presentó en 1865 en una sociedad local de ciencias naturales y fueron publicados al año siguiente en la revista de esta entidad con el título de “Versuche über Pflanzenhybriden”, que puede traducirse como “experimentos sobre hibridación de plantas”. En este artículo exponía las tres leyes que posteriormente serían conocidas con el nombre de leyes de Mendel y que constituyen la base de la genética. En ese momento, su trabajo pasó desapercibido, posiblemente porque fue publicado en una revista científica local (aunque llegaba a las principales instituciones científicas europeas) o bien porque los biólogos de ese momento, al ver que era firmado por un desconocido monje de una perdida ciudad centroeuropea, no prestaron atención. Tuvieron que transcurrir muchos años para que las leyes de Mendel fueran redescubiertas en 1900, de forma simultánea e independiente, por los biólogos Hugo de Vries, Carl Correns y Erich von Tschermak.

La primera ley es la de la uniformidad de la primera generación filial. Dice que la unión de dos individuos de líneas puras (u homocigóticas) para un carácter dan lugar a individuos iguales respecto al carácter considerado. Esto ocurre porque el alelo dominante del gen correspondiente predomina sobre el alelo recesivo. La segunda ley es la de la segregación independiente de los caracteres. El cruce de dos individuos de la primera generación filial (que son heterocigotos) da lugar a una segunda generación filial en la que los caracteres de la generación parental (es decir, de los abuelos) reaparecen. Como los dos alelos del gen considerado se combinan al azar, es por eso que aparecen los caracteres antagónicos, con la siguiente proporción genotípica: un cuarto de homocigotos dominantes, dos cuartos de heterocigotos y un cuarto de homocigotos recesivos . Y fenotípicamente habrá tres cuartos del carácter correspondiente al alelo dominante y un cuarto del carácter determinado por el alelo recesivo. La tercera ley es la de la distribución independiente o de la libre combinación de los caracteres hereditarios. Se refiere a los resultados que aparecen cuando son considerados dos o más caracteres y la conclusión es que se transmiten independientemente (siempre y cuando los genes estén en cromosomas diferentes).

Aunque póstumamente, Mendel ha sido reconocido como el fundador de la genética y honrado debidamente. La ciudad de Brno le erigió, en 1910, un monumento y también le dedicó su universidad fundada en 1919, llamada Mendelova Univerzita v Brne. Barcelona le tiene dedicada una calle en Sarrià. Y en Madrid existe una importante residencia de estudiantes universitarios, el Colegio Mayor Mendel, adscrito a la Universidad Complutense de Madrid y regentado por los padres agustinos. Y dicho sea de paso, como un apunte personal, algo poco habitual en mis escritos, en el verano de 1979 me hospedé en este colegio mayor mientras opositaba a la cátedra de bachillerato de ciencias naturales, oposiciones que gané, quién sabe si con un empujoncito del buen monje agustino.

Algunos científicos buscaron la fama cuestionando los trabajos de Mendel. Pura envidia. Entre ellos, el más porfiador, tal vez por motivos ideológicos, fue el londinense Ronald Aylmer Fisher (1890-1962), sin que ello obste para reconocer sus logros en genética estadística.

Quien no esté conforme con las leyes de Mendel, que repita sus experimentos. En eso consiste la ciencia.

647-1. Gregor Mendel

Posted in Botànica, Història, Notícies | Leave a Comment »