Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Archive for the ‘Esparreguera’ Category

Exposició sobre Sant Salvador de les Espases

Posted by angelhc a Octubre 14, 2017

Organitzada per l’associació Col·leccionistes de Terrassa, el dimecres dia 18 d’octubre de 2017 a les set de la tarda, en el segon pis del Centre Cultural (Rambla d’Ègara), serà inaugurada una exposició sobre Sant Salvador de les Espases, que restarà oberta fins al 10 de gener de 2018.

Són tractats diversos aspectes d’aquesta ermita situada en un turó compartit pels municipis d’Esparreguera, Olesa i Vacarisses: geologia, botànica, zoologia, aplecs, goigs de Sant Salvador, auques, programes dels aplecs, predel·la del retaule ara al castell de Vallparadís, punts de llibre, nadales, llibres, etc. També s’exposa en un lloc preferent una maqueta de suro feta per mossèn Sebastià Codina.

Els visitants seran obsequiats amb alguns dels meus llibres referents a Sant Salvador de les Espases.Cartell exposició Sant Salvador de les Espases

Anuncis

Posted in Esparreguera, Llibres, Notícies, Olesa de Montserrat, Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Vacarisses | Leave a Comment »

Una aproximació als orígens del castell de les Espases

Posted by angelhc a Juliol 8, 2017

En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo  hem tractat aquest tema. L’antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una continuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l’ermita de Sant Salvador de les Espases, situada en un turó on confluexien els termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.

Analitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases constructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edificada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenint-se les filades horitzontals. El conjunt mural s’assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerar-lo com a tal, més aviat caldria definir-lo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les emprades a l’exterior), d’una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d’aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l’espai culminant, sobre el qual s’assentava la talaia.

Més avall, on ara es troba el refugi d’accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d’alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desapercebut, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fàbrica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d’una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l’emplaçament només era accessible, amb dificultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l’existència d’un primer tancament defensiu en aquestes parts més vulnerables.

El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L’accés actual pel costat nord-est va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l’entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII. De tota manera, la façana del refugi d’accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella. L’ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s’ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l’avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic.

Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedievals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l’actual terme d’Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la talaia un indret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia principalment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la fortalesa pràcticament aïllada.

Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d’observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d’allotjament d’una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongant-se fins al ple domini comtal de la contrada.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l’expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, entenem que una construcció d’aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d’una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l’apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tradicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d’alerta més enllà del seu perímetre immediat.

La connexió amb l’antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l’àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible penetració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l’Anoia i el Penedès pel pont del Cairat. En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d’una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visibilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.

D’altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del segle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l’adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefectiblement l’expansió rural cap al sud i l’oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d’aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d’un turó de difícil accés, amb visibilitat reduïda i totalment aïllada.

En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al domini carolingi o comtal. La seva construcció degué dur-se a terme probablement als últims decennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l’últim terç del segle IX. Recordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d’Aissò el 826-827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l’ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d’Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristianes a finals d’aquell segle, convertint-se en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes. L’avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d’Esparreguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolidació del territori ocupat, convertint-se en un apèndix del castell d’Esparreguera, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d’ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l’any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L’ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del llavors propietari. Finalment el castell esdevingué ermita sota l’advocació de Sant Salvador.

Posted in Esparreguera, Història, Olesa de Montserrat, Sant Salvador de les Espases, Vacarisses | Leave a Comment »

Ramón Moreno i Rafael Vela, últims metges del balneari de la Puda

Posted by angelhc a Abril 22, 2017

Aquests dos metges madrilenys van ser els últims que van ocupar la direcció mèdica del balneari de la Puda de Montserrat. Han estat tractats en el meu llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) des de l’any 1948 al 1955 exercí la direcció mèdica de la Puda. Fou un destacat metge hidròleg, secretari de la Sociedad Española de Hidrología Médica i conseller de la Junta Nacional de Balnearios, i va participar en diversos congressos internacionals d’hidrologia mèdica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fou nomenat metge director de la Puda el 1956. Formà part de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica i fou metge titular dels dispensaris municipals de Madrid.

Ramón Moreno y Rafael Vela, últimos médicos del balneario de la Puda

Estos dos médicos madrileños fueron los últimos que ocuparon la dirección médica del balneario de la Puda de Montserrat. Han sido tratados en mi libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) desde el año 1948 al 1955 ejerció la dirección médica de la Puda. Fue un destacado médico hidrólogo, secretario de la Sociedad Española de Hidrología Médica y consejero de la Junta Nacional de Balnearios, y participó en diversos congresos internacionales de hidrología médica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fue nombrado médico director de la Puda en 1956. Formó parte de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica y fue médico titular de los dispensarios municipales de Madrid.

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Presentació del llibre Els metges de la Puda a Esparreguera

Posted by angelhc a Abril 9, 2017

El proper dijous dia 20 d’abril de 2017, a Can Pasqual (c/. Cavallers, 26), d’Esparreguera, a les set del vespre, es farà la presentació oficial del llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat, llibre que recull els resultats del treball d’investigació guardonat per l’Ajuntament d’Esparreguera amb el I Premi de Recerca Vila d’Esparreguera.

els-metges-del-balneari-de-la-puda-de-montserrat-baixa-definicio

Posted in Esparreguera, Llibres, Notícies | Leave a Comment »

Les epidèmies a Olesa de Montserrat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

Aquest és un dels temes tractats en el meu llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013). Fer l’estudi detallat de les epidèmies hagudes a Olesa s’escapa de l’abast de l’esmentat llibre i per tant només s’hi fa un breu comentari dels principals episodis epidèmics ocorreguts durant el període estudiat (de la segona meitat del segle XVI fins a la primera meitat del segle XX), deixant a banda les grans pestes medievals.

La primera gran epidèmia constatada durant l’esmentat període fou la dels anys 1652 i 1653. Se li donà el nom imprecís de contagi, però podia haver estat una passa de pesta bubònica. Van morir 23 persones a causa de la malaltia. La major part dels òbits es va produir, en tots dos anys, als mesos de juliol i agost, és a dir, en ple estiu. La primera mort registrada fou el 25 de juny de 1652, en què “morí en lo castell una dona de Sparaguera, de contagi”. Les autoritats olesanes van actuar amb diligència i efectivitat. El primer any del contagi ja s’establí una morberia, puix que el 19 de juliol de 1652 “fonch enterrat lo cos de Eulàlia Sol en lo sementiri de la morbaria”. L’any següent continuaren les actuacions municipals. Així en la reunió del consell general del dia 30 de juliol de 1653 es parla de la “necessitat que aquesta vila té de fer morbaria i tanbé de sercar persona apte que puga curar los malals del contagi” i es resol “ques fasa morbaria a las tres cases del carrer de Defora”, a més de dedicar 48 lliures i 17 sous “per los perfums y gastos de perfumar les cases empestades”, segons els comptes presentats pel clavari el 20 d’agost. Gràcies a les mesures adoptades i les atencions mèdiques d’un metge excel·lent, el doctor Jacint Anglada, i del seu successor, igualment capacitat, el doctor Francesc Forner, la incidència de la malaltia fou mínima a Olesa, comparada amb la de les viles veïnes de Terrassa i Sabadell, i no diguem si la comparació la fem amb ciutats com Olot, Girona i Barcelona, que tingueren milers de morts.

Una epidèmia molt funesta fou la de l’any 1809. S’ha atribuït a una infecció de tifus. D’acord amb el llibre vuitè de defuncions de la parròquia d’Olesa, aquell any van morir a Olesa 469 persones, quan la mitjana anual de defuncions era de 89. És a dir, que durant el fatídic 1809 van haver-hi més morts que durant els sis anys anteriors. Si restem de la xifra de 469 les baixes habituals per defunció tenim un nombre aproximat de 380 morts a causa del tifus. Tenint present que la població olesana estava llavors entre 2.500 i 3.000 habitants, resulta que va morir una persona de cada set. Posteriorment s’han donat sovint casos de febre tifoide, però sense que adquirissin la magnitud de l’esmentada epidèmia. Una altra passa que s’ha pogut detectar en el mateix llibre sacramental fou la de l’any 1841, centrada en el mes d’agost. D’un total de 66 adults morts aquell any, van perir a causa del tifus 14, és a dir, un 21%, proporció força considerable.

La grip espanyola va ser una terrible epidèmia vírica que va causar en tot el món més de 50 milions de víctimes durant els anys 1918, 1919 i 1920. Es va originar a Fort Riley (Estats Units), però va ser anomenada així perquè a Espanya, país neutral durant la primera guerra mundial, no hi havia censura i els diaris publicaven contínuament els estralls que produïa aquesta virulenta grip. La seva incidència, afortunadament, no va ser molt forta a Olesa. Tot i això van morir per causa d’aquesta grip maligna una vintena de persones durant el mes d’octubre de 1918.

Durant molts anys la verola afectà els olesans. Pot ser qualificada de malaltia endèmica fins que les campanyes de vacunació van eradicar-la del municipi, ja ben entrat el segle XX. Repetidament, doncs, va haver-hi brots de verola, com el de l’any 1888, amb motiu del qual la Junta Municipal de Sanitat i l’Ajuntament d’Olesa van obligar les famílies dels malalts a rentar la roba en un safareig de fora la vila i van prohibir la celebració de balls públics i l’entrada a les fàbriques dels operaris que haguessin patit aquesta malaltia, o el de l’any 1897, arran del qual les autoritats locals van decidir que no fossin admesos a l’escola els alumnes no vacunats de verola.

Malgrat el tòpic que Olesa va patir molts casos de còlera, s’ha de dir que això no és cert i que en la gran epidèmia de còlera de l’any 1885, que causà 2.902 morts a la província de Barcelona, no es va registrar cap cas a Olesa.

Respecte a la febre groga, terrible malaltia epidèmica, no va afectar tampoc la vila d’Olesa, ni tan sols durant el terrible flagell del 1821, que ocasionà prop de 9.000 morts a Barcelona. És més, el capità general i altres autoritats catalanes es van refugiar a la veïna Esparreguera.

El xarampió, una malaltia vírica en general benigna, produïa a vegades alarmes. Així, el gener de 1903, es van tancar durant cinc dies les escoles.

Pel que fa a altres malalties infeccioses: diftèria, tuberculosi, blennorràgia, meningitis, pulmonies i bronquitis, gastroenteritis, tos ferina i tètanus, de les quals s’ha constatat documentalment la seva aparició a Olesa, caldria fer-ne, per a cadascuna, un detallat estudi nosològic, etiològic i si s’escau epidemiològic.

Finalment, sense que hagi constituït pròpiament una epidèmia, ens hem de referir al mal de les guixes, una malaltia neurològica originada pel consum predominant de guixes, un llegum que conté una potent neurotoxina. Durant la postguerra es van donar una desena de casos a Olesa i una trentena a Esparreguera.

Posted in Esparreguera, Història, Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Rossend Castells, metge, polític republicà i maçó destacat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) faig una extensa biografia de Rossend Castells Ballespí (Lleida, 1868 – Barcelona, 1942), metge, farmacèutic i advocat. Fou un destacat maçó. En política milità en partits republicans. Fou un heroi de la guerra de Cuba, en resultar ferit quan prestava assistència mèdica en ple combat. Com a metge hidròleg, serví en diversos balnearis, entre els quals el de la Puda de Montserrat (1919-1920).

Rosendo Castells, médico, político republicano y masón destacado

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) hago una extensa biografía de Rosendo Castells Ballespí (Lérida, 1868 – Barcelona, 1942), médico, farmacéutico y abogado. Fue un destacado masón. En política militó en partidos republicanos. Fue un héroe de la guerra de Cuba, al resultar herido cuando prestaba asistencia médica en pleno combate. Como médico hidrólogo, sirvió en diversos balnearios, entre los cuales el de la Puda de Montserrat (1919-1920).

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Ubald Castells, un metge carlí natural de Lleida

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) faig la biografia d’Ubald Castells Cantó (Lleida, 1852 – Barcelona, 1930). Exercí a Tolosa (Guipúscoa) i fou metge de l’exèrcit carlí. Resident a Madrid, hi promogué la creació del Cercle Català i del Centre Català. Com a metge hidròleg dirigí diversos balnearis, entre els quals el de la Puda de Montserrat (1910-1913).

Ubaldo Castells, un médico carlista natural de Lérida

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) hago la biografía de Ubaldo Castells Cantó (Lérida, 1852 – Barcelona, 1930). Ejerció en Tolosa (Guipúzcoa) y fue médico del ejército carlista. Residente en Madrid, promovió la creación del Círculo Catalán y del Centro Catalán. Como médico hidrólogo dirigió varios balnearios, entre los cuales el de la Puda de Montserrat (1910-1913).

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Antoni Ventura, metge i fisiòleg de València

Posted by angelhc a Abril 1, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), faig la biografia d’Antoni Ventura Cervera (València, 1909-1987). Fou professor de la Facultat de Medicina de València i destacà com a fisiòleg. També fou metge director d’alguns balnearis de la Comunitat Valenciana i durant tres temporades (1945-1947) del de la Puda de Montserrat, a Catalunya.

Antonio Ventura, médico y fisiólogo de Valencia

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), hago la biografía de Antonio Ventura Cervera (València, 1909-1987). Fue profesor de la Facultad de Medicina de Valencia y destacó como fisiólogo. También fue médico director de algunos balnearios de la Comunidad Valenciana y durante tres temporades (1945-1947) del de la Puda de Montserrat, en Cataluña.

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Luis López, metge natural de Belmonte (Castella-la Manxa)

Posted by angelhc a Abril 1, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), incloc la biografia de Luis López Fernández (Belmonte de Cuenca, 1832-1905). Fou metge director de setze balnearis espanyols, entre els quals el de Caldes d’Estrac (1880-1881) i el de la Puda de Montserrat (1897).

 

Luis López, médico natural de Belmonte (Castilla-La Mancha)

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), incluyo la biografía de Luis López Fernández (Belmonte de Cuenca, 1832-1905). Fue médico director de dieciséis balnearios españoles, entre los cuales el de Caldes d’Estrac (1880-1881) y el de la Puda de Montserrat (1897).

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Manuel María Domínguez, metge d’Arteixo (Galícia)

Posted by angelhc a Abril 1, 2017

Com a metge director que fou del balneari de la Puda (1833-1834, faig la seva biografia en el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Nascut a Orense el 1784, fou metge del monestir de Samos i de Villafranca del Bierzo. Des del 1838 fins a la seva mort el 1849, exercí la direcció mèdica dels banys d’Arteixo i de Carballo (Corunya).

Manuel María Domínguez, médico de Arteixo (Galicia)

Como médico director que fue del balneario de la Puda (1833-1834, hago su biografía en el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Nacido en Orense en 1784, fue médico del monasterio de Samos y de Villafranca del Bierzo. Desde 1838 hasta su muerte en 1849, ejerció la dirección médica de los baños de Arteixo y de Carballo (Coruña)

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »