Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Archive for the ‘Esparreguera’ Category

En el tricentenari de Joan Boada, vicari d’Esparreguera i d’Olesa

Posted by angelhc a Setembre 1, 2022

Joan Boada Carreras va néixer a Olesa de Montserrat el 27 de setembre de 1722, en una de les cases més antigues de la vila, Cal Pel·la. Va estudiar filosofia a la Universitat de Cervera i teologia a Barcelona. Primerament, des del 1749 al 1760, va ser vicari de Santa Eulàlia d’Esparreguera, i des del 1760 fou vicari de Santa Maria d’Olesa. Feia, en realitat, funcions de rector, perquè llavors la titularitat d’aquestes parròquies corresponia a l’abat de Montserrat. Va morir a Olesa el 4 d’agost de 1805. La biografia completa d’aquest prevere il·lustrat la podeu llegir a les pàgines 23-46 del llibre “Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora”, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, llibre prologat per Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora

Posted in Esparreguera, Història, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Les mamelles de vaca i altres plantes singulars d’Esparreguera

Posted by angelhc a Agost 8, 2021

Esparreguera és un municipi del Baix Llobregat Nord amb una extensió de 17,5 quilòmetres quadrats, amb un relleu molt variat i amb terrenys geològicament molt diversos. En el llibre Les plantes d’Esparreguera, fet amb la col·laboració de Joan Llort i d’Eleuteri Navarro, i publicat l’any 2003 per l’Ajuntament d’Esparreguera, són tractades les principals plantes espontànies i algunes d’ornamentals que es fan al terme d’Esparreguera. En una primera part, s’ofereixen més un centenar de fitxes de plantes, bellament il·lustrades amb fotografies d’Eleuteri Navarro. En una segona part comento moltes altres plantes observades durant les nostres prospeccions pel terme municipal. En una tercera i última part presentem deu itineraris de natura (http://www.esparreguera.cat/lavila/itineraris/). Vull afegir que aquest llibre va tenir un gran èxit i que pocs mesos després d’haver-se publicat va quedar totalment exhaurit. Vaja, que és el que se’n diu una veritable joia bibliogràfica (i també de contingut, modèstia a part). Dissortadament, no s’ha fet una segona edició i, d’altra banda, només es troba en molt poques biblioteques.

A continuació, comento, a tall d’exemple, algunes de les moltes plantes tractades en l’esmentat llibre. Atràctil humil (Atractylis humilis, compostes): endemisme d’Espanya i sud de França, que es fa en llocs secs i assolellats (serra de Rubió, cova del Patracó, Cul de la Portadora, etc.). Auró negre (Acer monspessulanum, aceràcies): arbre estès, encara que escassament, per les muntanyes del sud d’Europa, nord d’Àfrica i sud-oest d’Àsia, i que només hem trobat al torrent Mal, prop de la vinya Vella. Boles blaves (Echinops ritro, compostes): planta mediterrània de capítols reunits en inflorescències arrodonides, observada al Racó dels Boixos, Cul de la Portadora, torrent de can Tovella i coll de les Bruixes. Cagamuja (Euphorbia lathyris, euforbiàcies): lleteresa d’origen asiàtic de propietats purgants, vista al camí del Figueras. Campaneta gran (Campanula affinis, campanulàcies): planta endèmica de Catalunya, present a la riera de Pierola, Cul de la Portadora i vessant nord de la serra de Rubió. Centaurea de Quiró (Cheirolophus intybaceus, compostes): espècie endèmica d’Espanya oriental i França meridional, que prospera al Serrat Rodó, la Puda, coves de can Tovella i altres tocoms propers. Centaurea linifòlia (Centaurea linifolia, compostes): espècie endèmica d’Espanya oriental, que es troba a la serra de Rubió, cova del Patracó i la Socarrada. Cerverina (Catananche caerulea, compostes): d’àrea mediterrània occidental, anotada del Cul de la Portadora. Denteguera groga (Odontites lutea, escrofulariàcies): herba mediterrània bastant freqüent al terme d’Esparreguera, però que pel seu període de floració només es destaca al començament de la tardor. Esteperola (Cistus clusii, cistàcies): mata d’àrea mediterrània occidental, vista a la carretera de can Sedó i a can Vinyals. Flor d’indiana (Aster sedifolius, compostes): herba del sud d’Europa i Àsia occidental, vista al torrent de Sant Salvador, en el límit amb el terme d’Olesa. Fuixarda (Globularia alypum, globulariàcies): de la regió mediterrània, amb diversos usos medicinals (vegeu la guia Plantes remeieres silvestres, pàg. 26), bastant estesa en zones eixutes i càlides del terme d’Esparreguera. Herba del mal estrany (Jasonia tuberosa, compostes): endemisme iberooccità, que creix en joncedes i terrenys argilosos, en diversos punts del terme (can Fosalba, can Tovella, Cul de la Portadora, etc.). Homenets (Aceras antropophorum, orquidàcies): d’àrea mediterrània i atlàntica, observada a la zona de l’antic mas Moneder. Lisimàquia blanca (Lysimachia ephemerum, primulàcies): de distribució bàsicament ibèrica, observada a la riba del Llobregat. Lliri menut (Iris lutescens, iridàcies): de l’Europa mediterrània occidental, propi de codines i pedregars calcaris, descoberta al Serrat Rodó. Mamelles de vaca (Tripodion tetraphyllum, lleguminoses): herba d’àrea mediterrània, amb els calzes inflats [vegeu fotografia adjunta] que expliquen el nom popular de la planta, la qual creix, entre altres indrets, prop de can Tovella. Moixera de pastor (Sorbus torminalis, rosàcies): petit arbre present a una gran part d’Europa, però escàs a Catalunya i que a Esparreguera només hem vist al torrent del Camp Gran. Orella d’os (Ramonda myconi, gesneriàcies): herba endèmica dels Pirineus i d’algunes altres muntanyes catalanes, sempre en roques calcàries, tot un fòssil vivent, que es fa al serrat del mas Moneder i molt escassament a Sant Salvador de les Espases. Polipodi serrat o herba pigotera (Polypodium cambricum, polipodiàcies): falguera de distribució atlàntica i mediterrània, present en diverses parts del terme d’Esparreguera. Descrivim en l’obra referida la forma prelittoralis, de lòbuls lobulats, valgui la redundància, que vam trobar al torrent del Violí. Pota de cavall (Tussilago farfara, compostes): estesa per una gran part d’Europa, a Catalunya només abunda als Pirineus (vegeu la guia Flors dels Pirineus, pàg. 73) i a Esparreguera només es fa a la riera de Pierola i al torrent de la Fàbrega. Sarcocapne (Sarcocapnus enneaphylla, papaveràcies): petita herba de la regió mediterrània occidental que creix en fissures de roques calcàries, vista a les coves de can Tovella.

Tripodion tetraphyllum escalada. Can Font de Gaià, Terrassa (B), 26-5-2010 (12)

Posted in Botànica, Esparreguera | Leave a Comment »

Rossend Castells, metge i polític republicà

Posted by angelhc a gener 28, 2021

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (2016), faig una extensa biografia de Rossend Castells Ballespí (Lleida, 1868 – Barcelona, 1942), metge, farmacèutic i advocat. Fou un destacat maçó. En política milità en partits republicans. Fou un heroi de la guerra de Cuba, en resultar ferit quan prestava assistència mèdica en ple combat. Com a metge hidròleg, serví en diversos balnearis, entre els quals el de la Puda de Montserrat (1919-1920).

16a. Rossend Castells

Posted in Esparreguera, Història, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Rosendo Castells, médico y político republicano

Posted by angelhc a gener 28, 2021

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (2016), hago una extensa biografía de Rosendo Castells Ballespí (Lérida, 1868 – Barcelona, 1942), médico, farmacéutico y abogado. Fue un destacado masón. En política militó en partidos republicanos. Fue un héroe de la guerra de Cuba, al resultar herido cuando prestaba asistencia médica en pleno combate. Como médico hidrólogo, sirvió en diversos balnearios, entre los cuales el de la Puda de Montserrat (1919-1920).

16a. Rossend Castells

Posted in Esparreguera, Història, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat

Posted by angelhc a gener 19, 2021

L’any 2013, amb el número 153 de les Publicacions del Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, va aparèixer el llibre Metges cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat, que recull el meu treball investigació guardonat amb el Premi de Recerca Vila d’Olesa (2007).

Aquesta obra tracta dels metges, cirurgians i apotecaris que han nascut o exercit a Olesa de Montserrat des del segle XVI fins a la primera meitat del segle XX. Després d’un pròleg del doctor Jacint Corbella, es fa la semblança biogràfica d’un centenar i mig llarg de professionals sanitaris olesans. En primer lloc s’estudien els metges, agrupats per segles, amb alguns capítols monogràfics dedicats a Gaietà Rojas, Josep Romagosa, Salvi Almató, Jaume Baltasar, Francesc Carrera i Teresa Campañà. A continuació són biografiats els cirurgians, igualment agrupats per centúries. Seguidament són considerats els apotecaris i farmacèutics, també ordenats per segles, amb alguns capítols específics referents a Jaume Bayona, Salvador Broquetas i Joan Nepomucè Folch. Acabat l’estudi biogràfic, part principal del llibre, s’ofereix un corpus documental molt complet, que permet una segona lectura i l’ampliació de les biografies.

Portada llibre Metges d'Olesa (copia)

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Els ponts i les riuades del Llobregat

Posted by angelhc a gener 18, 2021

La Via Augusta salvava el Llobregat per un magnífic pont a Martorell, en l’anomenat pas del Congost. Al segle 12, una gran riuada se’l va endur. Fins a finals del segle 13 no es va emprendre la construcció d’un nou pont, que va aprofitar els estreps del pont romà. Aquest pont gòtic, anomenat de Sant Bartomeu, per la proximitat d’una ermita dedicada a aquest sant, també era magnífic, de fet el millor pont gòtic bastit a Catalunya, amb un arc de més de 20 metres alçada i més de 40 d’amplada. Al segle 17, amb el pas del temps i la guerra dels Segadors, el pont va quedar en un estat ruïnós. En temps de Carles III, l’enginyer militar Juan Martín Zermeño va emprendre la seva restauració. Una biografia d’aquest preclar enginyer s’inclou en l’article “Un dictamen médico del siglo XVIII. La confrontación crítica entre los doctores Thomas Exarch y Joseph Guiral sobre Pedro Zermeño“, del qual som autors el Dr. Antonio Bravo Nieto i jo, aparegut en el número 39 de la revista Aldaba, de Melilla: https://www2.uned.es/ca-melilla/Webmel1/Aldabas/REVISTA%2039.pdf . Tot i la bona feina feta per Juan Martín Zermeño, a començaments del segle 20 el pont s’havia de nou deteriorat i calgué una restauració, que va ser dirigida per l’arquitecte Jeroni Martorell. Durant la guerra civil, concretament el 24 de gener de 1939, el pont fou volat amb explosius. La reconstrucció va ser feta per l’empresa Fills d’Antoni Parellada sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs Arisa, i l’obra va ser acabada l’any 1962.

El nom popular amb què és conegut aquest pont de Martorell, és el de Pont del Diable, denominació basada en una llegenda, de la qual hi ha diverses versions, una de les quals l’he explicada en el número 21, de l’any 2002, de la revista Quatrepins, de Palau-solità i Plegamans, concretament dins l’article “El pinyolenc, entre la geologia i el misteri“: “En un hostal de Martorell hi havia una minyona que havia d’anar a buscar aigua a l’altra banda del riu Llobregat. Una crescuda del riu li va impedir de travessar el riu a gual i, enfurismada, va prometre la seva ànima al diable si aquest li facilitava la feina. El dimoni es va presentar d’immediat i va prometre de fer-li un pont en una nit. La noia va donar la conformitat al pacte. Una legió de dimonis va estar treballant transportant pedres des de tots els racons de Catalunya. La noia ja es veia perduda i va demanar ajuda a la seva mestressa. La dona va pensar la manera d’enganyar el dimoni i va tirar una galleda d’aigua al gall de l’hostal, que espantat va fer un gran quiquiriquic. Els galls del veïnatge es pensaren que era de dia i també es van posar a canta. I així el cant es va transmetre a tots els galls del Principat. El diable principal, carregat amb una pedra molt grossa, passava llavors pel costat de can Cortès i el gall d’aquesta masia es va posar a cantar. El dimoni, pensant que ja s’havia fet de dia, va llançar amb ràbia la pedra, que va quedar clavada al terra. I va tornar a l’infern. La noia es va salvar però el Pont del Diable es va quedar sense una pedra: la que està a Palau-solità i Plegamans i que avui coneixem amb el nom de Pedra Llarga”.

Caldria fer tot un llibre voluminós per a referir totes les avingudes, vull dir totes les avingudes conegudes del riu Llobregat. La més recent va ser a finals del mes de gener de 2020, causada per la borrasca Glòria. Per citar només les del segle 20, dir que les més importants van ser les dels anys 1901, 1902, 1907, 1913, 1919, 1920 i 1971. Aquesta darrera va ser devastadora i se’n va endur, només circumscrivint-nos al terme municipal d’Esparreguera, el pilar que quedava del pont medieval del Cairat, possiblement d’origen andalusí. (Vegeu els articles “Un puente andalusí sobre el río Llobregat“, fet amb la col·laboració d’Eleuteri Navarro i publicat l’any 2007 en en el número 18 de la revista Anaquel de estudios árabes, de Madrid: file:///C:/Users/NGEL~1/AppData/Local/Temp/4418-Texto%20del%20art%C3%ADculo-4504-1-10-20110530-1.PDF i “L’empremta andalusina al tram montserratí del Llobregat“, fet també en companyia d’Eleuteri Navarro i publicat l’any 2007 en el número 93 de la revista Dovella, de Manresa: https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/142630) i la palanca o pont penjant de la colònia Sedó (vegeu en detall tot el que va succeir en el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), del qual som autors Eleuteri Navarro i jo).

Coberta del llibre Els ponts d'Esparreguera reduïda

Posted in Articles, Esparreguera, Història, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Els dos ponts misteriosos del Cairat

Posted by angelhc a gener 16, 2021

En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo, els autors, parlem de dos ponts sobre el Llobregat que van existir al paratge del Cairat. Ens referim primerament al pont medieval del Cairat, possiblement d’origen andalusí. El segon pont es refereix a un pontet de calç i pedra que salvava la gorja llavors existent i que va quedar colgada per les aigües i els sediments en fer-se, al final del segle 19, la presa del Cairat. Aquest petit pont va ser destruït l’any 1835, durant la primera guerra carlina. Tot això ho podeu llegir en l’esmentat llibre. Són dos misteris de la història que en bona part hem pogut desvetllar.

Coberta del llibre Els ponts d'Esparreguera reduïda

Posted in Esparreguera, Història, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Un pont frustrat sobre el Llobregat

Posted by angelhc a gener 16, 2021

Des de temps medievals, Esparreguera es comunicava amb Olesa mitjançant una barca. Al segle 18 es va intentar bastir un pont a la zona de les Pells o de la Gorgonçana, el qual va quedar a mig fer. En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo, els autors, expliquem les vicissituds d’aquest frustrat pont. Testimonis d’aquest intent són les bases de dos pilars i l’estrep del marge dret.

Coberta del llibre Els ponts d'Esparreguera reduïda

Posted in Esparreguera, Història, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Manuel Arnús, metge director dels balnearis de la Puda i de Panticosa

Posted by angelhc a gener 16, 2021

Manuel Arnús de Ferrer (Tremp, 1813 – Madrid, 1879) era germà del banquer Evarist Arnús (1820-1890) i pare del també financer Manuel Arnús Fortuny (1852-1930). Va estudiar al Reial Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona, on obtingué el grau de llicenciat el 1837 i el de doctor a l’any següent. Va exercir la medicina primerament a Igualada i després a Barcelona. Com a metge hidròleg, va dirigir els balnearis de la Puda de Montserrat (1846-1874) i de Panticosa (1875-1878).

Més detalls biogràfics sobre aquest preclar metge, els podeu llegir en el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (2016), del qual sóc l’autor i que recull el treball d’investigació guardonat amb el I Premi de Recerca Vila d’Esparreguera.

4a. Manuel Arnús escalada

Els metges del balneari de la Puda de Montserrat

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Dos médicos hidrólogos aragoneses: Manuel Millaruelo y Enrique Pratosi

Posted by angelhc a gener 15, 2021

En el libro en catalán Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (2016), que recoge el trabajo de investigación galardonado con el I Premi de Recerca Vila d’Esparreguera, hago una extensa y documentada biografía de dos médicos hidrólogos aragoneses, los Drs. Manuel Millaruelo y Enrique Pratosi, que fueron directores del balneario de la Puda de Montserrat y de muchos otros establecimientos termales españoles.

Manuel Millaruelo Pano (Hoz de Barbastro, 1845 – Huesca, 1929) inició los estudios de medicina en la Universidad de Zaragoza y luego los continuó en la Universidad de Barcelona, donde se licenció en 1871 y se doctoró al año siguiente. Primeramente trabajó en el manicomio la Nueva Belén, de Barcelona, dio clases como profesor auxiliar de la Facultad de Medicina de Barcelona y fue médico de Beneficencia de la entonces villa de Gracia. Desde 1874 vivió en Huesca, donde ejerció la medicina y actuó como médico forense. A partir de 1875 fue también médico hidrólogo y fueron muchos los balnearios donde estuvo como director, entre ellos el de la Puda de Montserrat (1895-1896).

Enrique Pratosi Martínez (Zaragoza, 1859 – 1949), era hijo del catedrático de la Facultad de Medicina de Zaragoza Dr. Francisco Pratosi Piedrafita. Estudió medicina en la Universidad de Zaragoza donde se licenció en 1880, y dos años más tarde se doctoró en la Universidad de Madrid, llamada entonces Universidad Central. Aparte de su especialidad en oftalmología, ejercida en Zaragoza, desde 1887 fue médico hidrólogo y dirigió numerosos balnearios, entre los cuales el de la Puda de Montserrat (1914).

Els metges del balneari de la Puda de Montserrat

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »