Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Archive for the ‘Història’ Category

Presentació a l’Ateneu Terrassenc del llibre Entrem dins del pessebre, de fra Valentí Serra

Posted by angelhc a Octubre 27, 2022

El dijous dia 17 de novembre de 2022, a les set del vespre, a l’Ateneu Terrassenc (Sant Quirze, 2, Terrassa) serà presentat el llibre Entrem dins del pessebre (2022), de fra Valentí Serra de Manresa. Intervindran, a més del propi autor, el Sr. Norbert Tomàs Bilbeny, director d’Edicions Morera, i el Sr. Àngel M. Hernández Cardona, que farà el panegíric de l’obra. Aquest llibre de fra Valentí Serra és molt indicat per a les festes nadalenques d’enguany, antesala de l’any commemoratiu dels vuit segles del primer pessebre del qual se’n té notícia.

Coberta llibre Entrem dins del pessebre, de fra Valentí Serra

Posted in Història, Llibres, Notícies | Leave a Comment »

En el tricentenari de Joan Boada, vicari d’Esparreguera i d’Olesa

Posted by angelhc a Setembre 1, 2022

Joan Boada Carreras va néixer a Olesa de Montserrat el 27 de setembre de 1722, en una de les cases més antigues de la vila, Cal Pel·la. Va estudiar filosofia a la Universitat de Cervera i teologia a Barcelona. Primerament, des del 1749 al 1760, va ser vicari de Santa Eulàlia d’Esparreguera, i des del 1760 fou vicari de Santa Maria d’Olesa. Feia, en realitat, funcions de rector, perquè llavors la titularitat d’aquestes parròquies corresponia a l’abat de Montserrat. Va morir a Olesa el 4 d’agost de 1805. La biografia completa d’aquest prevere il·lustrat la podeu llegir a les pàgines 23-46 del llibre “Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora”, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, llibre prologat per Francesc Xavier Hernández Cardona, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora

Posted in Esparreguera, Història, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

En el bicentenario del nacimiento de Mendel

Posted by angelhc a Juliol 1, 2022

En este mes de julio de 2022 se cumplen doscientos años del nacimiento de Gregor Mendel, considerado el fundador de la genética, al haber formulado, en 1865, las tres leyes que llevan su nombre y que son consideradas los pilares de esta importante rama de la biología. Gregor Johann Mendel nació el 20 de julio de 1822 en Hynčice (Chequia), localidad morava que entonces era llamada Heinzendorf y pertenecía a Austria. En 1842 entró en el convento de agustinos de Brno y cinco años más tarde, el 6 de agosto de 1847, fue ordenado sacerdote. En 1851 realizó diversos estudios en la Universidad de Viena. En 1868 se convirtió en abad de su convento, el cual tenía la consideración de abadía y estaba dedicado a Santo Tomás. Además del cargo abacial, formó parte de diversas sociedades científicas (de meteorología, agricultura, ciencias naturales y apicultura) de Moravia. Murió en Brno (Chequia), ciudad entonces llamada Brünn y que pertenecía al Imperio Austrohúngaro.

Desde 1857 a 1865 realizó estudios experimentales con guisantes (Pisum sativum), realizando hibridaciones controladas entre diversas razas o líneas puras que diferían por diversos caracteres de las flores, de las semillas o de los frutos. Los resultados de sus experimentos los presentó en 1865 en una sociedad local de ciencias naturales y fueron publicados al año siguiente en la revista de esta entidad con el título de “Versuche über Pflanzenhybriden”, que puede traducirse como “experimentos sobre hibridación de plantas”. En este artículo exponía las tres leyes que posteriormente serían conocidas con el nombre de leyes de Mendel y que constituyen la base de la genética. En ese momento, su trabajo pasó desapercibido, posiblemente porque fue publicado en una revista científica local (aunque llegaba a las principales instituciones científicas europeas) o bien porque los biólogos de ese momento, al ver que era firmado por un desconocido monje de una perdida ciudad centroeuropea, no prestaron atención. Tuvieron que transcurrir muchos años para que las leyes de Mendel fueran redescubiertas en 1900, de forma simultánea e independiente, por los biólogos Hugo de Vries, Carl Correns y Erich von Tschermak.

La primera ley es la de la uniformidad de la primera generación filial. Dice que la unión de dos individuos de líneas puras (u homocigóticas) para un carácter dan lugar a individuos iguales respecto al carácter considerado. Esto ocurre porque el alelo dominante del gen correspondiente predomina sobre el alelo recesivo. La segunda ley es la de la segregación independiente de los caracteres. El cruce de dos individuos de la primera generación filial (que son heterocigotos) da lugar a una segunda generación filial en la que los caracteres de la generación parental (es decir, de los abuelos) reaparecen. Como los dos alelos del gen considerado se combinan al azar, es por eso que aparecen los caracteres antagónicos, con la siguiente proporción genotípica: un cuarto de homocigotos dominantes, dos cuartos de heterocigotos y un cuarto de homocigotos recesivos . Y fenotípicamente habrá tres cuartos del carácter correspondiente al alelo dominante y un cuarto del carácter determinado por el alelo recesivo. La tercera ley es la de la distribución independiente o de la libre combinación de los caracteres hereditarios. Se refiere a los resultados que aparecen cuando son considerados dos o más caracteres y la conclusión es que se transmiten independientemente (siempre y cuando los genes estén en cromosomas diferentes).

Aunque póstumamente, Mendel ha sido reconocido como el fundador de la genética y honrado debidamente. La ciudad de Brno le erigió, en 1910, un monumento y también le dedicó su universidad fundada en 1919, llamada Mendelova Univerzita v Brne. Barcelona le tiene dedicada una calle en Sarrià. Y en Madrid existe una importante residencia de estudiantes universitarios, el Colegio Mayor Mendel, adscrito a la Universidad Complutense de Madrid y regentado por los padres agustinos. Y dicho sea de paso, como un apunte personal, algo poco habitual en mis escritos, en el verano de 1979 me hospedé en este colegio mayor mientras opositaba a la cátedra de bachillerato de ciencias naturales, oposiciones que gané, quién sabe si con un empujoncito del buen monje agustino.

Algunos científicos buscaron la fama cuestionando los trabajos de Mendel. Pura envidia. Entre ellos, el más porfiador, tal vez por motivos ideológicos, fue el londinense Ronald Aylmer Fisher (1890-1962), sin que ello obste para reconocer sus logros en genética estadística.

Quien no esté conforme con las leyes de Mendel, que repita sus experimentos. En eso consiste la ciencia.

647-1. Gregor Mendel

Posted in Botànica, Història, Notícies | Leave a Comment »

La capella de la Casa Nova de l’Obac

Posted by angelhc a Mai 10, 2022

En el número 641 (del mes de gener de 2022) de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat (publicació amb la qual col·laboro des de fa quasi trenta anys), vaig publicar un extens estudi sobre les “Capelles de la Casa Vella i de la Casa Nova de l’Obac, terme de Vacarisses”.

La capella de la Casa Nova és dedicada a sant Antoni de Pàdua i és d’estil neoclàssic, amb alguns elements tardobarrocs. S’havia dit que era, igual que la casa, d’estil “italianitzant” i que que era obra de l’arquitecte Domenico Bagutti, l’autor del Laberint d’Horta. En el dit article, demostro que no és obra de Bagutti i que tot apunta que va ser dissenyada per l’arquitecte Josep Sitjas, autor també (amb algunes aportacions de Mateo Medina) de l’església parroquial de Vacarisses (sobre aquesta església, vegeu el reeixit treball d’Óscar da Rocha, La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el
tardobarroco local y el neoclasicismo académico
, llibre editat el 2011 per l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses).

Per cert, s’hauria de treure un afegitó que, en forma de pal de bandera, desvirtua i engetlleix la façana.

641. Foto 7 escalada. Aspecte actual de la capella de la Casa Nova de l'Obac

Posted in Articles, Història, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Vacarisses | Leave a Comment »

En el tricentenari de la victòria d’El Català

Posted by angelhc a Desembre 11, 2021

Enguany (2021) s’han complert tres segles de la victòria d’El Català, “el millor barco de guerra de la flota d’ultramar”, sobre la nau anglesa Mary, comandada per l’almirall Edward Vernon. Aquest fet el vaig palesar en un article publicat en el número 530 (octubre de 2012) de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat i el rememoro ara, abans que acabi l’any del tricentenari d’aquesta victòria naval d’El Català, il·lustrant-lo amb un quadre del pintor valencià Rafael Monleón, conservat al Museo Naval, de Madrid.

Combate-del-navio-espanol-Catalan-con-el-britanico-Mary

Posted in Articles, Història | Leave a Comment »

L’enigmàtic túnel del Guitart (terme de Terrassa)

Posted by angelhc a Mai 14, 2021

Per damunt del Guitart, un mas del terme de Terrassa situat al massís de l’Obac, hi ha un túnel excavat a la roca a cops de pic. Ningú no sap quan ni per què es va fer. Uns diuen que era per a facilitar el transport de materials durant la construcció del pantà de la Xuriguera (o Llac Gran), a finals del segle 19, una explicació poc convincent. Uns altres, que era per a conduir aigua a les bassetes que hi ha a prop del pou de glaç del Guitart i que proveïa de gel a aquesta construcció rural, explicació que tampoc és gens clara. Així, doncs, fins que no es dilucidi el seu origen, aquesta foradada restarà sumida en el misteri.

5 (5) escalada. Boca sud del túnel del Guitart

Posted in Història, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Terrassa | Leave a Comment »

Els pous de glaç de Vacarisses i municipis veïns

Posted by angelhc a Mai 11, 2021

Al terme de Vacarisses hi havia dos pous de glaç, que en realitat eren de neu. Eren els de l’Obac (o de Ca n’Ubach), el de Dalt (s’adjunta fotografia) i el de Baix, construïts respectivament el 1706 i el 1760, amb una capacitat aproximada de 232 i de 125 metres cúbics. Estan ben conservats i és fàcil d’arribar-s’hi des de l’Ubach Nou o Casa Nova de l’Obac. Ja en terme de Terrassa però al mateix massís de l’Obac, hi havia el del Guitart, molt gran, amb una capacitat d’uns 600 metres cúbics, igualment ben conservat i també construït al segle 18. El pou de glaç de can Pasqual, al Bruc, està en un estat de conservació bastant deficient. Un altre, també en mal estat de conservació, és el d’Olesa, situat a les Illes, del qual només queda la meitat, conseqüència d’una de les moltes avingudes del Llobregat que ha sofert la zona. Al terme de Monistrol, n’hi havia un a Montserrat, prop de Sant Jeroni, i possiblement un altre. Finalment, esmentaré el que hi havia al terme de Mura, concretament al costat del mas de la Mata, prop del coll d’Estenalles, el qual passa desapercebut perquè sembla un pou d’aigua. Algunes dades documentals més, les podeu llegir a les pàgines 74-80 del meu llibre Escarxols i paparotes (1997).

Els pous de glaç. DSC08293

Posted in Història, Olesa de Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Terrassa, Vacarisses | Leave a Comment »

Una campana bicentenària al campanar de Vacarisses

Posted by angelhc a Mai 8, 2021

De les quatre campanes existents al campanar de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, dues són molt antigues. La més vella, la que marca les hores, és del 1501 i la segona en vetustat és la que vaig comentar a les pàgines 299 i 300 del llibre Pàgines vacarissanes (2009), comentari que reprodueixo a continuació.

Aquesta campana data de l’any 1806. Mesura 55 centímetres d’alçada i 52 de diàmetre basal. Duu les inscripcions “Ave Maria gratia plena” i un “ora pro nobis” referit a sant Josep i sant Fermí. També hi apareix gravat el nom del fonedor Feliciano Tarantino i la data de construcció. Completa la iconografia una imatge de la Verge i una altra de santa Bàrbara. És significativa aquesta presència en el campanar de la imatge de la santa comunidora de llamps i tempestes. També és interessant la representació d’un canó, amb la qual cosa aquesta imatge demostra que al començament del segle 19 santa Bàrbara ja era considerada patrona dels artillers. A més, com és habitual, la santa porta la palma del martiri i apareix al costat de la torre en la qual, segons la tradició hagiogràfica, la va tancar el seu pare. Aquest, de nom Diòscor, en haver abraçat Bàrbara la fe de Jesucrist, la martiritzà. Tot just després d’haver-li donat mort, un llamp caigué sobre el descastat pare i el fulminà. Sobre el fonedor d’aquesta campana, Feliciano Tarantino, he pogut esbrinar que era natural de Sant’Angelo dei Lombardi, un poblet de la província italiana d’Avellino. Per al santuari del Santissimo Salvatore, de Montella, una vila de la seva província natal, va fondre, l’any 1848, una campana que es feu malbé poc després d’haver estat instal·lada. Feliciano Tarantino va treballar igualment a Catalunya, on a més de la referida campana de Vacarisses, va fer, l’any 1800, la campana gran de Sant Jaume dels Domenys, de 90 centímetres de diàmetre i 422 quilograms de pes. Un parent seu, Francesco Tarantino, va fer, l’any 1814, la campana mitjana de l’església de Sant Bartomeu, d’Herbés, a la comarca valenciana dels Ports, i més tard, l’any 1829, dues campanes dedicades als apòstols Pere i Jaume per a l’església prioral de Sant Pere, de Reus, que van ser destruïdes durant l’última guerra civil.

Campana. novembre 2005 089

Posted in Història, Vacarisses | Leave a Comment »

Una campana migmil·lenària, la vella de Vacarisses

Posted by angelhc a Mai 8, 2021

En un dels capítols del llibre Pàgines vacarissanes (2009) i concretament a les pàgines 298 i 299, parlo de la campana més vella de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, que compta amb més de cinc segles d’existència. El dia 11 de desembre de 2005, amb el beneplàcit de mossèn Sebastià Codina, llavors rector de la parròquia de Vacarisses, i acompanyat per en Josep Torras, vaig pujar a dalt del campanar de Vacarisses per tal de veure les campanes. La pujada oferia algun risc, perquè llavors la barana era trencada, però tots dos vam fer via amunt. Hi ha quatre campanes, dues antigues i dues recents. La campana més vella de Vacarisses, la que toca les hores, és molt antiga, concretament de l’any 1501. És, doncs, anterior a l’església actual, bastida a finals del segle 18. La troballa, feta conjuntament amb el Sr. Torras i donada a conèixer al número 455 de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, corresponent al mes de juliol de 2006, no es limitava a la datació de la campana. També es reportava la primera representació d’una vaca com a emblema del poble, acompanyada de les lletres V i A, inicials del mot toponímic. La campana de les hores mesura 78 centímetres d’alçada i 75 de diàmetre basal. Conté la inscripció llatina de “Crist venç, regna, impera” i diverses figures, com la crucifixió i l’arcàngel sant Miquel. A l’esquerra d’aquesta figura es troba la data, amb numeració romana. Les xifres M, D i I estan flanquejades per unes tessel·les amb una creu sobre l’Anyell de Déu. A la dreta de l’arcàngel es troba la figura emblemàtica de la vaca en posició de descans i mirant cap a la dreta. A una banda i a l’altra de la vaca hi ha les lletres V i A, de tipologia gòtica. Aquesta representació de la vaca com a símbol de Vacarisses, és, sense cap mena de dubte, la més antiga que es coneix. D’altra banda, la datació realitzada permet considerar aquesta campana, migmil·lenària, com una de les més antigues de Catalunya. Això és així perquè moltes campanes s’han perdut durant les guerres, cobejades com a material per a fer canons.

Campana. novembre 2005 079

Posted in Història, Vacarisses | Leave a Comment »

En el décimo aniversario del libro de Óscar da Rocha sobre la iglesia de Vacarisses

Posted by angelhc a Abril 27, 2021

En abril de 2021 se han cumplido diez años desde la publicación del libro de Óscar da Rocha La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico, editado por la Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, con la colaboración del Ayuntamiento de Vacarisses y de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat. Fue presentado el día 16 de abril de 2011 en la iglesia parroquial de Vacarisses, localidad de la provincia de Barcelona cercana a Montserrat. Óscar da Rocha Aranda es doctor en Historia del Arte por la Universidad Autónoma de Madrid y posee un amplio y excelente currículo en su especialidad. Este magnífico libro tiene 103 páginas, con fotografías en color, la mayor parte hechas por Joan Vila, secretario de la referida asociación, y planos procedentes del Archivo Histórico Nacional, de Madrid. A mí me cupo el honor de escribir un proemio y la satisfacción de haber colaborado con el autor. La publicación fue posible gracias a la iniciativa del reverendo Sebastià Codina, antiguo párroco de dicha iglesia, apoyado por las autoridades locales y por los colaboradores de la Associació Museu-Arxiu de Vacarisses. La presentación fue un rotundo éxito, con la iglesia llena a rebosar. Durante el referido acto, el doctor Óscar da Rocha hizo una brillante disertación sobre el contenido del libro, acompañado de un pase de diapositivas.

Portada del libro escalada

Posted in Història, Llibres, Vacarisses | Leave a Comment »