Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Archive for the ‘Història’ Category

Presentació a Palau-solità i Plegamans del número 38 de la revista Quatrepins

Posted by angelhc a Octubre 15, 2017

El divendres 20 d’octubre de 2017, a dos quarts de vuit, serà presentat a Can Cortès (Camí Ral, 56, Palau-solità i Plegamans) el número 38 de la revista Quatrepins. Hi haurà la representació textual i musical que s’indica en el cartell adjunt. He col·laborat en aquest número amb l’article “Les confraries del Vallès existents l’any 1771”.

Quatrepins, presentació

Anuncis

Posted in Articles, Història, Notícies, Terrassa, Vacarisses | Leave a Comment »

Les confraries del Moianès al segle XVIII

Posted by angelhc a Juliol 11, 2017

Amb el títol “Les confraries del Moianès existents l’any 1771, segons els alcaldes majors de Manresa i de Vic”, ha aparegut en el número 56 (2017) de Modilianum, revista d’estudis del Moianès un article que tracta de les confraries existents el 1771 al Moianès i concretament als municipis de Calders, Castellterçol, l’Estany, Granera, Moià, Santa Maria d’Oló i Sant Quirze Safaja. Per a cada confraria, s’indica si té autorització, les festivitats que celebra al llarg de l’any i les despeses que afronta. També s’ofereix una petita biografia, amb dades originals, dels alcaldes majors o sotsgovernadors de Manresa, Gaspar Jover Terés, i de Vic, José Higinio González de Castro.

Posted in Articles, Història | Leave a Comment »

Una aproximació als orígens del castell de les Espases

Posted by angelhc a Juliol 8, 2017

En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo  hem tractat aquest tema. L’antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una continuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l’ermita de Sant Salvador de les Espases, situada en un turó on confluexien els termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.

Analitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases constructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edificada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenint-se les filades horitzontals. El conjunt mural s’assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerar-lo com a tal, més aviat caldria definir-lo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les emprades a l’exterior), d’una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d’aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l’espai culminant, sobre el qual s’assentava la talaia.

Més avall, on ara es troba el refugi d’accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d’alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desapercebut, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fàbrica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d’una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l’emplaçament només era accessible, amb dificultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l’existència d’un primer tancament defensiu en aquestes parts més vulnerables.

El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L’accés actual pel costat nord-est va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l’entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII. De tota manera, la façana del refugi d’accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella. L’ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s’ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l’avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic.

Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedievals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l’actual terme d’Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la talaia un indret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia principalment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la fortalesa pràcticament aïllada.

Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d’observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d’allotjament d’una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongant-se fins al ple domini comtal de la contrada.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l’expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, entenem que una construcció d’aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d’una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l’apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tradicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d’alerta més enllà del seu perímetre immediat.

La connexió amb l’antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l’àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible penetració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l’Anoia i el Penedès pel pont del Cairat. En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d’una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visibilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.

D’altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del segle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l’adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefectiblement l’expansió rural cap al sud i l’oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d’aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d’un turó de difícil accés, amb visibilitat reduïda i totalment aïllada.

En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al domini carolingi o comtal. La seva construcció degué dur-se a terme probablement als últims decennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l’últim terç del segle IX. Recordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d’Aissò el 826-827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l’ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d’Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristianes a finals d’aquell segle, convertint-se en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes. L’avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d’Esparreguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolidació del territori ocupat, convertint-se en un apèndix del castell d’Esparreguera, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d’ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l’any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L’ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del llavors propietari. Finalment el castell esdevingué ermita sota l’advocació de Sant Salvador.

Posted in Esparreguera, Història, Olesa de Montserrat, Sant Salvador de les Espases, Vacarisses | Leave a Comment »

Oli d’Olesa en la taula d’un rei d’Espanya

Posted by angelhc a Abril 4, 2017

S’ha dit, sense cap document ni justificació fonamentada que ho avali, que l’oli d’Olesa proveïa el rebost dels cèsars. No sabem, doncs, si això era cert. En canvi, sí que podem afirmar que el meravellós oli d’Olesa era present a la taula de Ferran VI.

Ens ho diu Joan Boada Carreras, lany 1789, en la resposta a la pregunta 38 del qüestionari de Zamora: “Advertint que lo oli es lo millor de España com consta de la proba que feu fer don Fernando sexto, que Deu guarde, que despres de haver fet passar ordres circulars per tots los pobles ahont se cull oli, los anys que li sobraren de vida, se li enviaba per lo consum de son real palacio. Lo modo de desfer las olivas era moldrelas ab pomas camosas. Est es lo fruit mes principal del terme; ha arribat a tal estima, que del que es natural de haverse cullit en est terme, los metges lo ordenan per medicina.

Afegeixo que el rei Ferran VI em cau simpàtic no sols per haver escollit l’oli d’Olesa per a les seves menges, sinó també pel seu pacifisme (no participà en la guerra dels set anys), per haver estat molt favorable a Catalunya (aprovà la Companyia de Comerç i la Junta de Comerç), per haver fundat el Reial Jardí Botànic de Madrid (al capdavant del qual posà a dos catalans, Josep Quer i Joan Minuart), per haver estat protector de la música (acollí a Domenico Scarlatti i al cantant Farinelli) i per haver fet una bona política forestal (impulsà la regeneració dels boscos). Ferran VI tenia ben merescut l’oli d’Olesa.

Nota: Aquest text l’he confegit a partir dels corresponents apartats dels llibres Escarxols i paparotes (Amics de Sant Salvador de les Espases, Olesa de Montserrat, 1997) i Olesa de Montserrat al final del segle XVIII segons les repostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000). Més coses sobre l’oli d’Olesa en el llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d’Olesa (Fundació Agrícola Olesana, Olesa de Montserrat, 1997).

Posted in Història, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Les epidèmies a Olesa de Montserrat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

Aquest és un dels temes tractats en el meu llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013). Fer l’estudi detallat de les epidèmies hagudes a Olesa s’escapa de l’abast de l’esmentat llibre i per tant només s’hi fa un breu comentari dels principals episodis epidèmics ocorreguts durant el període estudiat (de la segona meitat del segle XVI fins a la primera meitat del segle XX), deixant a banda les grans pestes medievals.

La primera gran epidèmia constatada durant l’esmentat període fou la dels anys 1652 i 1653. Se li donà el nom imprecís de contagi, però podia haver estat una passa de pesta bubònica. Van morir 23 persones a causa de la malaltia. La major part dels òbits es va produir, en tots dos anys, als mesos de juliol i agost, és a dir, en ple estiu. La primera mort registrada fou el 25 de juny de 1652, en què “morí en lo castell una dona de Sparaguera, de contagi”. Les autoritats olesanes van actuar amb diligència i efectivitat. El primer any del contagi ja s’establí una morberia, puix que el 19 de juliol de 1652 “fonch enterrat lo cos de Eulàlia Sol en lo sementiri de la morbaria”. L’any següent continuaren les actuacions municipals. Així en la reunió del consell general del dia 30 de juliol de 1653 es parla de la “necessitat que aquesta vila té de fer morbaria i tanbé de sercar persona apte que puga curar los malals del contagi” i es resol “ques fasa morbaria a las tres cases del carrer de Defora”, a més de dedicar 48 lliures i 17 sous “per los perfums y gastos de perfumar les cases empestades”, segons els comptes presentats pel clavari el 20 d’agost. Gràcies a les mesures adoptades i les atencions mèdiques d’un metge excel·lent, el doctor Jacint Anglada, i del seu successor, igualment capacitat, el doctor Francesc Forner, la incidència de la malaltia fou mínima a Olesa, comparada amb la de les viles veïnes de Terrassa i Sabadell, i no diguem si la comparació la fem amb ciutats com Olot, Girona i Barcelona, que tingueren milers de morts.

Una epidèmia molt funesta fou la de l’any 1809. S’ha atribuït a una infecció de tifus. D’acord amb el llibre vuitè de defuncions de la parròquia d’Olesa, aquell any van morir a Olesa 469 persones, quan la mitjana anual de defuncions era de 89. És a dir, que durant el fatídic 1809 van haver-hi més morts que durant els sis anys anteriors. Si restem de la xifra de 469 les baixes habituals per defunció tenim un nombre aproximat de 380 morts a causa del tifus. Tenint present que la població olesana estava llavors entre 2.500 i 3.000 habitants, resulta que va morir una persona de cada set. Posteriorment s’han donat sovint casos de febre tifoide, però sense que adquirissin la magnitud de l’esmentada epidèmia. Una altra passa que s’ha pogut detectar en el mateix llibre sacramental fou la de l’any 1841, centrada en el mes d’agost. D’un total de 66 adults morts aquell any, van perir a causa del tifus 14, és a dir, un 21%, proporció força considerable.

La grip espanyola va ser una terrible epidèmia vírica que va causar en tot el món més de 50 milions de víctimes durant els anys 1918, 1919 i 1920. Es va originar a Fort Riley (Estats Units), però va ser anomenada així perquè a Espanya, país neutral durant la primera guerra mundial, no hi havia censura i els diaris publicaven contínuament els estralls que produïa aquesta virulenta grip. La seva incidència, afortunadament, no va ser molt forta a Olesa. Tot i això van morir per causa d’aquesta grip maligna una vintena de persones durant el mes d’octubre de 1918.

Durant molts anys la verola afectà els olesans. Pot ser qualificada de malaltia endèmica fins que les campanyes de vacunació van eradicar-la del municipi, ja ben entrat el segle XX. Repetidament, doncs, va haver-hi brots de verola, com el de l’any 1888, amb motiu del qual la Junta Municipal de Sanitat i l’Ajuntament d’Olesa van obligar les famílies dels malalts a rentar la roba en un safareig de fora la vila i van prohibir la celebració de balls públics i l’entrada a les fàbriques dels operaris que haguessin patit aquesta malaltia, o el de l’any 1897, arran del qual les autoritats locals van decidir que no fossin admesos a l’escola els alumnes no vacunats de verola.

Malgrat el tòpic que Olesa va patir molts casos de còlera, s’ha de dir que això no és cert i que en la gran epidèmia de còlera de l’any 1885, que causà 2.902 morts a la província de Barcelona, no es va registrar cap cas a Olesa.

Respecte a la febre groga, terrible malaltia epidèmica, no va afectar tampoc la vila d’Olesa, ni tan sols durant el terrible flagell del 1821, que ocasionà prop de 9.000 morts a Barcelona. És més, el capità general i altres autoritats catalanes es van refugiar a la veïna Esparreguera.

El xarampió, una malaltia vírica en general benigna, produïa a vegades alarmes. Així, el gener de 1903, es van tancar durant cinc dies les escoles.

Pel que fa a altres malalties infeccioses: diftèria, tuberculosi, blennorràgia, meningitis, pulmonies i bronquitis, gastroenteritis, tos ferina i tètanus, de les quals s’ha constatat documentalment la seva aparició a Olesa, caldria fer-ne, per a cadascuna, un detallat estudi nosològic, etiològic i si s’escau epidemiològic.

Finalment, sense que hagi constituït pròpiament una epidèmia, ens hem de referir al mal de les guixes, una malaltia neurològica originada pel consum predominant de guixes, un llegum que conté una potent neurotoxina. Durant la postguerra es van donar una desena de casos a Olesa i una trentena a Esparreguera.

Posted in Esparreguera, Història, Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Conferència. “Elias Rogent i el primer pont de fusta del balneari de la Puda”

Posted by angelhc a gener 2, 2016

Conferència: “Elias Rogent i el primer pont de fusta del balneari de la Puda” i presentació del llibre Els ponts d’Esparreguera, a càrrec de: Àngel M. Hernández Cardona i Eleuteri Navarro Herrerías Col·labora: Fundació Rogent.

Elias Rogent Amat (Barcelona, 1821- 1897) va ser un dels arquitectes més importants del segle XIX, autor, entre moltes altres realitzacions, dels edificis de la Universitat de Barcelona i del Seminari Conciliar. Tenia la seva casa pairal a Collbató, coneguda ara com a can Rogent. L’any 1858 va dissenyar i va dirigir la construcció del primer pont de fusta del balneari de la Puda.

Lloc: Casal de Cultura, passseig Mansuet, 9, Collbató.

Data: Divendres, 15 de gener de 2016, a les 19 hores.

Posted in Esparreguera, Història, Notícies | Leave a Comment »

Els ponts d’Esparreguera

Posted by angelhc a Abril 11, 2015

Ha aparegut l’obra Els ponts d’Esparreguera, commemorativa del centenari del pont entre Esparreguera i Olesa, de la qual són autors Àngel M. Hernández i Eleuteri Navarro. Es tracta d’un llibre de 240 pàgines bellament imprès i il·lustrat amb moltes fotografies, alguns plànols i dos aconseguits dibuixos d’Isidre Monés. Ha comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Esparreguera.

Després d’una llarga i documentada introducció, on es tracten diversos temes històrics, com ara els castells d’Esparreguera i de les Espases, o els camins d’origen medieval, es fa l’estudi dels ponts tant sobre el Llobregat com sobre els torrents i les rieres. S’ha de dir que aquesta investigació s’ha basat en treballs de camp i en exhaustives recerques en arxius (ABEV, ACA, ACVOC, ADB, AFCEC, AGA, AHCB, AHDB, AHMOM, AMES, ANC, ASB, BC, COAC, ICGC i RACAB).

Aquests són els capítols de què consta l’obra: els vestigis del pont medieval del Cairat; el pas del Cairat i el pas de la Rabassa; el pont de la Puda; tres intents de fer un pont prop de la Puda; el pont de ferro de la fàbrica de Josep Puig i la palanca penjant de la colònia Sedó; el pont inacabat de les Pells; el pont entre Esparreguera i Olesa; els ponts del tren; el pont de Magarola; el pont del torrent de Pruneres; els ponts de l’antiga carretera a la Puda i a Monistrol; els ponts de la carretera a Piera; i altres ponts.

Per a cada capítol es presenta un text rigorós i entenedor. Cal ressaltar que les dades aportades són de primera mà, quasi totes inèdites i suposen una contribució important a aquesta temàtica. A continuació s’ofereixen, en successió cronològica, les dades documentals, la qual cosa permet comprovar o ampliar el que s’ha dit en el text explicatiu. Com a complement, en alguns capítols són tractats temes que hi tenen relació. Finalment, es fan les semblances biogràfiques dels arquitectes i enginyers de camins que hi van intervenir.

Estan previstes les següents presentacions o actes relacionats:
5 de maig de 2015: 19 h. Biblioteca L’Ateneu, Esparreguera.
7 de maig de 2015: 19 h. 30 m. Ateneu Terrassenc, Terrassa.
16 de juny de 2015: 18 h. Biblioteca Josep Roca Bros, Abrera.
22 de juny de 2015: 19 h. Biblioteca Santa Oliva, Olesa de Montserrat.

Coberta del llibre Els ponts d'Esparreguera reduïda

 

Posted in Esparreguera, Història, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Vegetació i cultius a l’època dels ibers

Posted by angelhc a Març 23, 2014

Curs 2013-2014

Amb aquest títol vaig impartir a la Biblioteca Central de Terrassa , el dissabte dia 15 de març de 2014, una classe referent a la vegetació i a les plantes cultivades a l’època dels ibers dintre del Tretzè curs de cultura i llengua iberes (2013-1014), propiciat per l’Institut d’Estudis Ibers, de Terrassa.

La dissertació la vaig acompanyar d’un power point o passi de diapositives. Primerament vaig parlar dels mètodes de recerca: llavors i fruits (paleocarpologia); restes carbonitzades (antracologia); pol·len (palinologia); fitòlits i microresidus; ceràmica i objectes metàl·lics; monedes (numismàtica); textos grecs i llatins; i textos en llegua ibèrica. De tots aquests mètodes, hi vaig posar exemples.

Després d’haver fet algunes consideracions sobre els poblats ibèrics i el seu entorn (vegetació natural i cultius), mostrant com a exemples els d’Ullastret (Empordà) i Alcanar (Montsià), vaig passar algunes diapositives de com cal suposar que era la vegetació natural i dels dos tipus d’alzinar, el d’alzina de fulla llarga i el de carrasca o alzina de fulla curta, subratllant la poca incidència que llavors tenien els pins.

Seguidament vaig considerar la importància relativa dels cultius, segons les troballes fetes fins ara: cereals (el grup més important, amb un 59% de les constatacions), els llegums (amb una quarta part del total), les fruites (amb un 15% de les citacions) i el lli (amb 1% de les troballes).

D’aquests tipus de conreus, vaig tractar primerament de les fruites, comentant detingudament cadascuna d’elles: la vinya (Vitis vinifera), tenint present que el raïm es consumia principalment com a fruita i molt rarament per a fer vi, l’alzina (Quercus ilex), les glans de la qual eren fins i tot panificables, l’olivera (Olea europaea), l’esbarzer (Rubus ulmifolius), la figuera (Ficus carica), l’avellaner (Corylus avellana), l’ametller (Prunus dulcis) i el pi pinyoner (Pinus pinea).

Dintre dels cereals vaig parlar extensament sobre els tipus de blats que hi havia al temps dels ibers: blats diploides (Triticum monococcum), blats tetraploides (T. dicoccum i T. durum) i blats hexaploides (T. compactum i T. aestivum). Sobre l’ordi (Hordeum vulgare) vaig subratllar la importància que tenia per a fabricar cervesa. Altres cereals eren el mill (Panicum miliaceum), el panís italià o cua de guilla (Setaria italica), la civada (Avena sativa) i la camelina (Camelina sativa), que encara que no és una gramínia, sinó una crucífera, se la pot considerar cereal.

Dintre dels llegums i per ordre d’importància, trobem la llentia (Lens culinaris), la guixa (Lathyrus sativus), el pèsol (Pisum sativum), la veça (Vicia sativa), la fava (Vicia faba) i l’alfals (Medicago sativa). S’ha de dir que alguns d’aquests llegums eren utilitzats també en l’alimentació del bestiar.

Finalment em vaig referir a les plantes tèxtils, com el lli (Linum usitatissimum), emprat en la confecció de vestits, i l’espart (Stipa tenacissima), amb el qual els ibers (especialment els del sud) confegien cordes, sàrries, cabassos, espardenyes, etc.

Per al curs 2014-2015 hi ha programada, concretament per al dia 21 de març de 2015, una classe semblant, amb la novetat que es farà una pràctica amb exemplars naturals, de les famílies de les gramínies i de les lleguminoses, que constitueixen els dos grans grups de plantes cultivades pels ibers (cereals i llegums).

Curs 2014-2015

El dissabte 21 de març de 2015, a la Biblioteca Central de Terrassa, dintre del Catorzè curs de cultura i llengua iberes, organitzat per l’Institut d’Estudis Ibers vaig fer la classe titulada “Vegetació i cultius en època dels ibers”. Vaig passar una presentació en power point i es va fer una petita pràctica amb exemplars naturals. L’àudio corresponent es pot sentir en https://archive.org/details/curs-ibers-2014

Posted in Botànica, Història, Notícies, Terrassa | Leave a Comment »

Presentació del llibre “Pàgines vacarissanes” a Sabadell

Posted by juanmah a febrer 26, 2010

El dimarts dia 9 de febrer de 2010, a les vuit del vespre, a la sala d’actes de la Unió Excursionista de Sabadell (Salut, 14-16), en un acte organitzat conjuntament per la Secció Natura i la Secció d’Història, va tenir lloc una xerrada sobre “Vacarisses: natura, història i quelcom més”, juntament amb la presentació del llibre Pàgines vacarissanes, a càrrec d’Àngel M. Hernández Cardona, doctor en biologia, diplomat en recerca històrica i filològica aplicada i membre de l’Associació d’Amics de Sant Salvador de les Espases. L’acte fou molt reeixit, malgrat la pluja i el fred, que minvà l’assistència de públic. En nom de la Unió Excursionista de Sabadell presentà la vetllada en Francesc Macià. S’ha de subratllar especialment que els assistents van participar de manera activa, fent preguntes al ponent i comentant la seva relació amb Vacarisses. Cal indicar també que el llibre Pàgines vacarissanes recull les col·laboracions de l’autor durant setze anys a la revista local Vacarisses, Balcó de Montserrat , que enguany publicarà el número 500, publicació dirigida per mossèn Sebastià Codina i que estava representada pels senyors Pere Boix i Josep Maria Farrés, membres del consell de redacció i socis destacats de la UES. Finalment s’ha d’assenyalar que l’acte meresqué ser ressenyat al Diari de Sabadell, atesa la relació que ha tingut sempre aquesta ciutat amb Vacarisses.

notícia apareguda al Diari de Sabadell

Posted in Botànica, Història, Llibres, Notícies, Vacarisses | Leave a Comment »

L’exitós llibre “Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora”

Posted by juanmah a gener 29, 2010

El llibre Olesa al final del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora, editat conjuntament per l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, Kao Corporation i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, dintre de la col·lecció Vila d’Olesa, ha tingut un gran èxit i fins i tot ha estat adquirit per la Library of the Congress, de Washington, la biblioteca més gran del món.

L’autor, Àngel Manuel Hernández Cardona és catedràtic jubilat d’ensenyament secundari. Ha obtingut a la Universitat Autònoma de Barcelona els certificats de Recerca Històrica i Filològica Aplicada i de Recerca als Arxius Locals. És autor de moltes publicacions sobre Olesa de Montserrat i municipis veïns.

Encapçala l’obra un reeixit pròleg de Francesc Xavier Hernández Cardona, conegut historiador i catedràtic de Didàctica de la Història, de la Universitat de Barcelona.

Aquest llibre ofereix un panorama global d’Olesa de Montserrat al segle XVIII basat en les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Atès que el document original s’ha perdut, la localització d’una còpia conservada a cal Pel·la, d’Olesa ha permès de fer una aportació importantíssima a la història local. En una primera part es fa referència a Francisco Zamora i al seu qüestionari i a continuació es presenta una petita biografia de Joan Boada Carreras, vicari que fou d’Esparreguera i d’Olesa de Montserrat. En la segona part es transcriu íntegrament el document. Finalment es fan comentaris explicatius i s’aporten dades complementàries als diferents apartats del document.

Actualment està exhaurit. Es pot consultar en moltes biblioteques.

Actualitzat amb data del 6 d’octubre de 2017

Posted in Esparreguera, Història, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »