Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Archive for the ‘Olesa de Montserrat’ Category

Una aproximació als orígens del castell de les Espases

Posted by angelhc a Juliol 8, 2017

En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo  hem tractat aquest tema. L’antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una continuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l’ermita de Sant Salvador de les Espases, situada en un turó on confluexien els termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.

Analitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases constructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edificada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenint-se les filades horitzontals. El conjunt mural s’assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerar-lo com a tal, més aviat caldria definir-lo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les emprades a l’exterior), d’una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d’aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l’espai culminant, sobre el qual s’assentava la talaia.

Més avall, on ara es troba el refugi d’accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d’alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desapercebut, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fàbrica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d’una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l’emplaçament només era accessible, amb dificultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l’existència d’un primer tancament defensiu en aquestes parts més vulnerables.

El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L’accés actual pel costat nord-est va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l’entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII. De tota manera, la façana del refugi d’accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella. L’ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s’ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l’avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic.

Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedievals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l’actual terme d’Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la talaia un indret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia principalment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la fortalesa pràcticament aïllada.

Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d’observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d’allotjament d’una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongant-se fins al ple domini comtal de la contrada.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l’expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, entenem que una construcció d’aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d’una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l’apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tradicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d’alerta més enllà del seu perímetre immediat.

La connexió amb l’antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l’àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible penetració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l’Anoia i el Penedès pel pont del Cairat. En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d’una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visibilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.

D’altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del segle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l’adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefectiblement l’expansió rural cap al sud i l’oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d’aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d’un turó de difícil accés, amb visibilitat reduïda i totalment aïllada.

En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al domini carolingi o comtal. La seva construcció degué dur-se a terme probablement als últims decennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l’últim terç del segle IX. Recordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d’Aissò el 826-827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l’ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d’Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristianes a finals d’aquell segle, convertint-se en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes. L’avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d’Esparreguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolidació del territori ocupat, convertint-se en un apèndix del castell d’Esparreguera, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d’ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l’any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L’ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del llavors propietari. Finalment el castell esdevingué ermita sota l’advocació de Sant Salvador.

Anuncis

Posted in Esparreguera, Història, Olesa de Montserrat, Sant Salvador de les Espases, Vacarisses | Leave a Comment »

Ramón Moreno i Rafael Vela, últims metges del balneari de la Puda

Posted by angelhc a Abril 22, 2017

Aquests dos metges madrilenys van ser els últims que van ocupar la direcció mèdica del balneari de la Puda de Montserrat. Han estat tractats en el meu llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) des de l’any 1948 al 1955 exercí la direcció mèdica de la Puda. Fou un destacat metge hidròleg, secretari de la Sociedad Española de Hidrología Médica i conseller de la Junta Nacional de Balnearios, i va participar en diversos congressos internacionals d’hidrologia mèdica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fou nomenat metge director de la Puda el 1956. Formà part de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica i fou metge titular dels dispensaris municipals de Madrid.

Ramón Moreno y Rafael Vela, últimos médicos del balneario de la Puda

Estos dos médicos madrileños fueron los últimos que ocuparon la dirección médica del balneario de la Puda de Montserrat. Han sido tratados en mi libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) desde el año 1948 al 1955 ejerció la dirección médica de la Puda. Fue un destacado médico hidrólogo, secretario de la Sociedad Española de Hidrología Médica y consejero de la Junta Nacional de Balnearios, y participó en diversos congresos internacionales de hidrología médica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fue nombrado médico director de la Puda en 1956. Formó parte de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica y fue médico titular de los dispensarios municipales de Madrid.

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Oli d’Olesa en la taula d’un rei d’Espanya

Posted by angelhc a Abril 4, 2017

S’ha dit, sense cap document ni justificació fonamentada que ho avali, que l’oli d’Olesa proveïa el rebost dels cèsars. No sabem, doncs, si això era cert. En canvi, sí que podem afirmar que el meravellós oli d’Olesa era present a la taula de Ferran VI.

Ens ho diu Joan Boada Carreras, lany 1789, en la resposta a la pregunta 38 del qüestionari de Zamora: “Advertint que lo oli es lo millor de España com consta de la proba que feu fer don Fernando sexto, que Deu guarde, que despres de haver fet passar ordres circulars per tots los pobles ahont se cull oli, los anys que li sobraren de vida, se li enviaba per lo consum de son real palacio. Lo modo de desfer las olivas era moldrelas ab pomas camosas. Est es lo fruit mes principal del terme; ha arribat a tal estima, que del que es natural de haverse cullit en est terme, los metges lo ordenan per medicina.

Afegeixo que el rei Ferran VI em cau simpàtic no sols per haver escollit l’oli d’Olesa per a les seves menges, sinó també pel seu pacifisme (no participà en la guerra dels set anys), per haver estat molt favorable a Catalunya (aprovà la Companyia de Comerç i la Junta de Comerç), per haver fundat el Reial Jardí Botànic de Madrid (al capdavant del qual posà a dos catalans, Josep Quer i Joan Minuart), per haver estat protector de la música (acollí a Domenico Scarlatti i al cantant Farinelli) i per haver fet una bona política forestal (impulsà la regeneració dels boscos). Ferran VI tenia ben merescut l’oli d’Olesa.

Nota: Aquest text l’he confegit a partir dels corresponents apartats dels llibres Escarxols i paparotes (Amics de Sant Salvador de les Espases, Olesa de Montserrat, 1997) i Olesa de Montserrat al final del segle XVIII segons les repostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000). Més coses sobre l’oli d’Olesa en el llibre Els aprofitaments agrícoles i naturals de les muntanyes d’Olesa (Fundació Agrícola Olesana, Olesa de Montserrat, 1997).

Posted in Història, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Gaietà Rojas, catedràtic de medicina de la Universitat de Cervera

Posted by angelhc a Abril 4, 2017

Una de les biografies més interessants que presento en el llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013) és la de Gaietà Rojas Cantal (Barcelona, mitjans del segle XVIII – Cervera, 1790 o 1791). Cal precisar que Rojas es pronuncia amb jota catalana (seria aquest cognom equivalent a Roges, però cal respectar-lo en la seva forma original). Era fill del metge Manuel Rojas Mitjavila, que va exercir a Olesa i del qual hi faig també la biografia, i de Maria Àngela Cantal, germana de Pere Cantal, cirurgià de Monistrol de Montserrat. El seu germà Manuel Rojas Cantal va ser canonge de la catedral de Solsona. Un gendre seu era el metge Pau Puigventós Carreras, la biografia del qual també és inclosa en l’esmentat llibre. Tornant al doctor Gaietà Rojas, subratllar només que l’any 1773 va obtenir a Cervera els graus de llicenciat i doctor en medicina, i que el 1780 va guanyar, per oposició, la càtedra de Mètode i cinc anys després la de Vespres. Finalment dir que l’any 1784 va participar en l’elaboració d’un pla de reforma dels estudis de medicina de la Universitat de Cervera.

Concloc l’expressada biografia amb aquest paràgraf: “Gaietà Rojas Cantal va morir a Cervera a la primera meitat de l’any 1791 o, en tot cas, molt cap al final del 1790. Amb quaranta i pocs anys va finar el doctor Rojas, en plena i fecunda carrera docent. A més d’haver preparat un bon estol de metges, cal destacar la seva excel·lent preparació mèdica i humanística, i el seu interès per al renovellament dels estudis de medicina de la Universitat de Cervera”.

Posted in Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Sobre dos fills del metge Francesc Orriols, conseller en cap i coronel de Barcelona

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de ña Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013) faig una detallada i penso que interessant biografia dels metges Francesc Orriols Grimosachs (Barcelona, vers el 1682 – Olesa de Montserrat, 1724) i Miquel Orriols Grimosachs (Barcelona, vers el 1689 – 1763), fills del metge Francesc Orriols, l’any 1707 conseller en cap i coronel de Barcelona, i de Ramona Grimosachs. S’ha de dir que un altre fill del conseller en cap, Ramon Orriols, era també doctor en medicina i va morir el 1713, i que un quart fill, també anomenat Francesc Orriols era doctor en drets. Per a trencar l’homonímia, anomenaven Francisco al metge i Francesc a l’advocat.

Posted in Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Jacint Anglada, natural de Banyoles, metge d’Olesa i de Montserrat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013), faig un esbós biogràfic del metge Jacint Anglada (Banyoles, segle XVI o XVII – Montserrat, segle XVII). Era fill de Pere Anglada, metge de Banyoles, i de Jacinta. Seguí la professió del seu pare i a mitjans del segle XVII exercí la medicina a Olesa. Fou el metge que atengué els olesans durant la gran pesta del 1652. Posteriorment fou metge de l’abadia de Montserrat. Un document de l’any 1669 indica que habitava “en lo convent real de Nostra Senyora de Montserrat”.

Posted in Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Les epidèmies a Olesa de Montserrat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

Aquest és un dels temes tractats en el meu llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013). Fer l’estudi detallat de les epidèmies hagudes a Olesa s’escapa de l’abast de l’esmentat llibre i per tant només s’hi fa un breu comentari dels principals episodis epidèmics ocorreguts durant el període estudiat (de la segona meitat del segle XVI fins a la primera meitat del segle XX), deixant a banda les grans pestes medievals.

La primera gran epidèmia constatada durant l’esmentat període fou la dels anys 1652 i 1653. Se li donà el nom imprecís de contagi, però podia haver estat una passa de pesta bubònica. Van morir 23 persones a causa de la malaltia. La major part dels òbits es va produir, en tots dos anys, als mesos de juliol i agost, és a dir, en ple estiu. La primera mort registrada fou el 25 de juny de 1652, en què “morí en lo castell una dona de Sparaguera, de contagi”. Les autoritats olesanes van actuar amb diligència i efectivitat. El primer any del contagi ja s’establí una morberia, puix que el 19 de juliol de 1652 “fonch enterrat lo cos de Eulàlia Sol en lo sementiri de la morbaria”. L’any següent continuaren les actuacions municipals. Així en la reunió del consell general del dia 30 de juliol de 1653 es parla de la “necessitat que aquesta vila té de fer morbaria i tanbé de sercar persona apte que puga curar los malals del contagi” i es resol “ques fasa morbaria a las tres cases del carrer de Defora”, a més de dedicar 48 lliures i 17 sous “per los perfums y gastos de perfumar les cases empestades”, segons els comptes presentats pel clavari el 20 d’agost. Gràcies a les mesures adoptades i les atencions mèdiques d’un metge excel·lent, el doctor Jacint Anglada, i del seu successor, igualment capacitat, el doctor Francesc Forner, la incidència de la malaltia fou mínima a Olesa, comparada amb la de les viles veïnes de Terrassa i Sabadell, i no diguem si la comparació la fem amb ciutats com Olot, Girona i Barcelona, que tingueren milers de morts.

Una epidèmia molt funesta fou la de l’any 1809. S’ha atribuït a una infecció de tifus. D’acord amb el llibre vuitè de defuncions de la parròquia d’Olesa, aquell any van morir a Olesa 469 persones, quan la mitjana anual de defuncions era de 89. És a dir, que durant el fatídic 1809 van haver-hi més morts que durant els sis anys anteriors. Si restem de la xifra de 469 les baixes habituals per defunció tenim un nombre aproximat de 380 morts a causa del tifus. Tenint present que la població olesana estava llavors entre 2.500 i 3.000 habitants, resulta que va morir una persona de cada set. Posteriorment s’han donat sovint casos de febre tifoide, però sense que adquirissin la magnitud de l’esmentada epidèmia. Una altra passa que s’ha pogut detectar en el mateix llibre sacramental fou la de l’any 1841, centrada en el mes d’agost. D’un total de 66 adults morts aquell any, van perir a causa del tifus 14, és a dir, un 21%, proporció força considerable.

La grip espanyola va ser una terrible epidèmia vírica que va causar en tot el món més de 50 milions de víctimes durant els anys 1918, 1919 i 1920. Es va originar a Fort Riley (Estats Units), però va ser anomenada així perquè a Espanya, país neutral durant la primera guerra mundial, no hi havia censura i els diaris publicaven contínuament els estralls que produïa aquesta virulenta grip. La seva incidència, afortunadament, no va ser molt forta a Olesa. Tot i això van morir per causa d’aquesta grip maligna una vintena de persones durant el mes d’octubre de 1918.

Durant molts anys la verola afectà els olesans. Pot ser qualificada de malaltia endèmica fins que les campanyes de vacunació van eradicar-la del municipi, ja ben entrat el segle XX. Repetidament, doncs, va haver-hi brots de verola, com el de l’any 1888, amb motiu del qual la Junta Municipal de Sanitat i l’Ajuntament d’Olesa van obligar les famílies dels malalts a rentar la roba en un safareig de fora la vila i van prohibir la celebració de balls públics i l’entrada a les fàbriques dels operaris que haguessin patit aquesta malaltia, o el de l’any 1897, arran del qual les autoritats locals van decidir que no fossin admesos a l’escola els alumnes no vacunats de verola.

Malgrat el tòpic que Olesa va patir molts casos de còlera, s’ha de dir que això no és cert i que en la gran epidèmia de còlera de l’any 1885, que causà 2.902 morts a la província de Barcelona, no es va registrar cap cas a Olesa.

Respecte a la febre groga, terrible malaltia epidèmica, no va afectar tampoc la vila d’Olesa, ni tan sols durant el terrible flagell del 1821, que ocasionà prop de 9.000 morts a Barcelona. És més, el capità general i altres autoritats catalanes es van refugiar a la veïna Esparreguera.

El xarampió, una malaltia vírica en general benigna, produïa a vegades alarmes. Així, el gener de 1903, es van tancar durant cinc dies les escoles.

Pel que fa a altres malalties infeccioses: diftèria, tuberculosi, blennorràgia, meningitis, pulmonies i bronquitis, gastroenteritis, tos ferina i tètanus, de les quals s’ha constatat documentalment la seva aparició a Olesa, caldria fer-ne, per a cadascuna, un detallat estudi nosològic, etiològic i si s’escau epidemiològic.

Finalment, sense que hagi constituït pròpiament una epidèmia, ens hem de referir al mal de les guixes, una malaltia neurològica originada pel consum predominant de guixes, un llegum que conté una potent neurotoxina. Durant la postguerra es van donar una desena de casos a Olesa i una trentena a Esparreguera.

Posted in Esparreguera, Història, Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Els pagesos i la Lluna

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

Els pagesos sempre han tingut en compte la fase de la Lluna en les seves tasques agrícoles.

Sovint, en les agradables xerrades a la vora del foc al casal de Sant Salvador de les Espases, els bons amics de l’ermita parlaven d’aquest tema. De les notes que allí vaig prendre i també de les anotacions que vaig fer durant la sortida a Reus amb els pagesos d’Olesa el 12 d’abril de 1995, juntament amb algunes altres informacions donades per Pere Gibert, de cal Pel·la d’Olesa, i per Miquel Margarit, de Viladecavalls, he pogut confegir aquest capítol que reuneix algunes de les pràctiques pageses fetes d’acord amb la fase lunar. El bo del cas és que hi ha una coincidència total, la qual cosa demostra que els pagesos no van desencaminats. Sempre he dit que els pagesos són gent molt intel·ligent (tan intel·ligents que mai diuen que ho són).

Aquesta influència de la Lluna no és una influència diguem-ne astrològica, sinó profunda i certa. Que cal donar una explicació… és clar que sí. Però molts científics són superbs i no volen entretenir-se en això. El científic autèntic, però, és el que busca la raó de les coses, de totes les coses, fins i tot de les petites com ara “les manies dels camperols”. La humilitat és la base de la veritable saviesa. Però deixem la xerrameca i anem al gra.

Recordem abans quines són les fases de la Lluna: lluna plena, amb tot el disc il·luminat; lluna o quart minvant, en forma de C; lluna nova, amb el disc lunar fosc; i lluna o quart creixent, en forma de D. A partir de la lluna plena, és a dir, quan minva, es diu lluna vella; i a partir de la lluna nova, quan creix, l’anomenen els pagesos lluna nova. Aquesta simplificació és la que fan la gent del camp: quan minva, lluna vella; quan creix, lluna nova. Més lògica, impossible.

L’esporgada s’ha de fer en lluna vella en les plantes que els hi cau la fulla, i en lluna nova en els arbres de fulla perenne. Per exemple, en l’olivera quan es talla en lluna nova la pell tapa la ferida, però si es poda en lluna vella, la pell queda escarxofada. Tallar un arbre és el mateix cas. Si l’arbre és caducifoli, com ara un roure o un noguer, s’ha de tallar en lluna vella. En canvi, un arbre perennifoli, com ara una alzina o un pi, ha de ser tallat en lluna nova. La recol·lecció de les olives és preferible fer-la en lluna vella. Treballar la terra, si és de secà, és millor fer-ho en lluna nova, perquè així reté més l’aigua. En terreny de regadiu o molt humit, és preferible cavar en lluna vella, perquè així s’escola més fàcilment l’aigua. Els fems quan s’arrepleguen en lluna vella fermenten, mentre que els collits en lluna nova s’assequen. Els pous, dipòsits i basses s’han de netejar en lluna vella, perquè si no s’esberlen. Els sarments i fruits que cauen a terra, s’han de tallar o agafar en lluna vella. Si no es fa així, es corquen o es pollen, és a dir, es fan malbé atacats pels insectes. Les patates plantades en lluna nova necessiten el doble d’aigua que si ho són en lluna vella. Etcètera.

I ara permeteu-me una petita contribució a la paremiologia catalana. Es tracta d’una dita de collita pròpia (no solament els pagesos tenen collita pròpia, caram!). Se’m va ocórrer en el curs d’una d’aquestes converses sobre la Lluna tinguda a Sant Salvador, quan algú preguntava com es podia saber si era quart minvant o quart creixent. Heus ací l’aforisme:

“Cul a llevant, quart minvant; cul a ponent, quart creixent”.

Extret del meu llibre Escarxols i paparotes (1997)

 

Nota para hispanohablantes: Este refrán, de mi invención, se puede adaptar al castellano del siguiente modo: Culo a levante, cuarto menguante; culo a poniente, cuarto creciente”

Posted in Esparreguera, Olesa de Montserrat, Opinions, Sant Salvador de les Espases, Viladecavalls | Leave a Comment »

Els metges del balneari de la Puda de Montserrat

Posted by angelhc a febrer 24, 2017

Aquest és el títol del llibre que he escrit com a resultat de la recerca guardonada per l’Ajuntament d’Esparreguera amb el I Premi de Recerca Vila d’Esparreguera (2016). Ha estat editat per Nova Casa Editorial, i enceta la col·lecció Premi de Recerca Vila d’Esparreguera. Ha estat prologat pel Dr. Pere Miret, de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

L’obra versa sobre els metges directors del balneari de la Puda de Montserrat, des que el 1818 guanyà aquesta plaça el metge Antoni Coca Rabassa fins al 1958, any en què fou clausurat el balneari. Durant aquest quasi segle i mig, han exercit la direcció mèdica de la Puda vint-i-cinc metges, ben competents, atès que havien hagut de superar unes difícils oposicions. Després d’una breu introducció sobre el balneari de la Puda, de cadascun d’aquests facultatius es fa la biografia i s’adjunten, en lletra més petita i ordenades  cronològicament, unes detallades referències documentals que no solament avalen les dades oferides, sinó que també serveixen d’ampliació o de complement a la biografia presentada.

Aquests són el metges tractats en el llibre: Antoni Coca Rabassa, Manuel María Domínguez Mosquera, Mariano de la Paz Graells Agüera, Manuel Arnús de Ferrer, Lluís Góngora Joanico, Gabriel Calvo Matilla, Manuel Millaruelo Pano, Luis López Fernández, Clodomiro Andrés y Miguel, César García Teresa y Arechavaleta, Amaro Masó Bru, Manuel Martí Sanchis, Ubald Castells Cantó, Enrique Pratosi Martínez, Ramón Gelada Aguilera, Rossend Castells Ballespí, Arturo Daza de Campos, Isidoro Rodríguez Trigueros, Josep Crous Illa, Carles Cañellas Marquina, Joan Montardit Figueras, Joan Lluch Caralps, Antoni Ventura Cervera, Ramón Moreno González i Rafael Vela Guillén.

Actes realitzats o previstos sobre el tema dels metges del balneari de la Puda de Montserrat:

Centre Excursionista de Terrassa: dimarts 21 de març de 2017, a dos quarts de vuit.

Biblioteca Mestre Tauler, de Rubí: dimecres 29 de març, a les set.

Can Pasqual (Cavallers, 26), d’Esparreguera: dijous, 20 d’abril, a les set.

Biblioteca Santa Oliva, d’Olesa: divendres, 21 d’abril, a dos quarts de vuit.

els-metges-del-balneari-de-la-puda-de-montserrat-baixa-definicio

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres, Olesa de Montserrat, Terrassa | Leave a Comment »

Una biografia de la llevadora Cecília Vallhonrat, natural de Rubí

Posted by angelhc a gener 21, 2017

En el número 67, del mes de desembre de 2016, del Butlletí del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí i Centre d’Estudis Rubinencs, podeu llegir el meu article “Cecília Vallhonrat, una llevadora natural de Rubí”. Durant molts anys la Sra. Cecília Vallhonrat Servolé (1877-1946)  va exercir la seva professió a Olesa de Montserrat. En aquest mateix número de la revista editada pel Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí i del Centre d’Estudis Rubinencs, s’inclou un extens i reeixit article de Jordi Vilalta Martínez titulat “Les escoles Ribas. 100 anys educant (1916-1016)”.

Posted in Articles, Història de la medicina i la farmàcia, Notícies, Olesa de Montserrat, Uncategorized | Leave a Comment »