Dos articles referents a orquídies

Recentment (febrer i març de 2022) he publicat, en els números 642 i 643 de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, una publicació local amb la qual col·laboro des de fa quasi trenta anys, dos articles referents a orquídies.

En el primer, titulat “L’abellera de Montserrat, una espècie postergada”, em refereixo a l’Ophrys montserratensis, una orquídia vàlidament publicada per Joan Cadevall Diars (1846-1921) l’any 1904 en el número 4 del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. Tanmateix, aquest treball va passar desapercebut i el 1972 els orquidòlegs austríacs Edeltraut Danesch (1922-1996) i Othmar Danesch (1919-2014) van descriure la mateixa espècie amb el nom d’Ophrys catalaunica. Com que ningú no va relacionar aquesta descripció amb la que moltíssim abans va fer Cadevall, l’any 2001 l’orquidòleg francès Romieg Soca (nascut el 1951), sense parar esment en l’espècie cadevalliana, va supeditar, amb categoria de subespècie, Ophrys catalaunica a Ophrys bertolonii. I així ha quedat la cosa.

El segon article, titulat “Una orquídia de l’Obac dibuixada per Josep Ribot” versa sobre un exemplar d’orquis provençal (Orchis provincialis) del massís de l’Obac, vist i dibuixat per Josep Ribot. Aquesta orquídia és fàcil d’identificar per la coloració de les flors, d’un groc pàl·lid, i per les petites taques vermelles que presenta el label. Respecte al dibuixant, s’ha de dir que Josep Ribot Calpe (1888-1974), a part d’il·lustrar llibres, cartells, auques, goigs i altres obres impreses, va dibuixar magníficament fongs i plantes. Els seus nombrosos dibuixos de bolets i algunes làmines de plantes es conserven a la Biblioteca de Catalunya. Destaquen també els dibuixos que va fer per a il·lustrar les guies d’arbres i d’arbustos escrites per Francesc Masclans Girvés (1905-2000) i publicades pel Centre Excursionista de Catalunya. A sota es presenta el dibuix de la referida orquídia de l’Obac procedent del fons Josep Ribot de la Biblioteca de Catalunya.

La capella de la Casa Nova de l’Obac

En el número 641 (del mes de gener de 2022) de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat (publicació amb la qual col·laboro des de fa quasi trenta anys), vaig publicar un extens estudi sobre les “Capelles de la Casa Vella i de la Casa Nova de l’Obac, terme de Vacarisses”.

La capella de la Casa Nova és dedicada a sant Antoni de Pàdua i és d’estil neoclàssic, amb alguns elements tardobarrocs. S’havia dit que era, igual que la casa, d’estil “italianitzant” i que que era obra de l’arquitecte Domenico Bagutti, l’autor del Laberint d’Horta. En el dit article, demostro que no és obra de Bagutti i que tot apunta que va ser dissenyada per l’arquitecte Josep Sitjas, autor també (amb algunes aportacions de Mateo Medina) de l’església parroquial de Vacarisses (sobre aquesta església, vegeu el reeixit treball d’Óscar da Rocha, La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el
tardobarroco local y el neoclasicismo académico, llibre editat el 2011 per l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses).

Per cert, s’hauria de treure un afegitó que, en forma de pal de bandera, desvirtua i engetlleix la façana.

Els pous de glaç de Vacarisses i municipis veïns

Al terme de Vacarisses hi havia dos pous de glaç, que en realitat eren de neu. Eren els de l’Obac (o de Ca n’Ubach), el de Dalt (s’adjunta fotografia) i el de Baix, construïts respectivament el 1706 i el 1760, amb una capacitat aproximada de 232 i de 125 metres cúbics. Estan ben conservats i és fàcil d’arribar-s’hi des de l’Ubach Nou o Casa Nova de l’Obac. Ja en terme de Terrassa però al mateix massís de l’Obac, hi havia el del Guitart, molt gran, amb una capacitat d’uns 600 metres cúbics, igualment ben conservat i també construït al segle 18. El pou de glaç de can Pasqual, al Bruc, està en un estat de conservació bastant deficient. Un altre, també en mal estat de conservació, és el d’Olesa, situat a les Illes, del qual només queda la meitat, conseqüència d’una de les moltes avingudes del Llobregat que ha sofert la zona. Al terme de Monistrol, n’hi havia un a Montserrat, prop de Sant Jeroni, i possiblement un altre. Finalment, esmentaré el que hi havia al terme de Mura, concretament al costat del mas de la Mata, prop del coll d’Estenalles, el qual passa desapercebut perquè sembla un pou d’aigua. Algunes dades documentals més, les podeu llegir a les pàgines 74-80 del meu llibre Escarxols i paparotes (1997).

Una campana bicentenària al campanar de Vacarisses

De les quatre campanes existents al campanar de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, dues són molt antigues. La més vella, la que marca les hores, és del 1501 i la segona en vetustat és la que vaig comentar a les pàgines 299 i 300 del llibre Pàgines vacarissanes (2009), comentari que reprodueixo a continuació.

Aquesta campana data de l’any 1806. Mesura 55 centímetres d’alçada i 52 de diàmetre basal. Duu les inscripcions “Ave Maria gratia plena” i un “ora pro nobis” referit a sant Josep i sant Fermí. També hi apareix gravat el nom del fonedor Feliciano Tarantino i la data de construcció. Completa la iconografia una imatge de la Verge i una altra de santa Bàrbara. És significativa aquesta presència en el campanar de la imatge de la santa comunidora de llamps i tempestes. També és interessant la representació d’un canó, amb la qual cosa aquesta imatge demostra que al començament del segle 19 santa Bàrbara ja era considerada patrona dels artillers. A més, com és habitual, la santa porta la palma del martiri i apareix al costat de la torre en la qual, segons la tradició hagiogràfica, la va tancar el seu pare. Aquest, de nom Diòscor, en haver abraçat Bàrbara la fe de Jesucrist, la martiritzà. Tot just després d’haver-li donat mort, un llamp caigué sobre el descastat pare i el fulminà. Sobre el fonedor d’aquesta campana, Feliciano Tarantino, he pogut esbrinar que era natural de Sant’Angelo dei Lombardi, un poblet de la província italiana d’Avellino. Per al santuari del Santissimo Salvatore, de Montella, una vila de la seva província natal, va fondre, l’any 1848, una campana que es feu malbé poc després d’haver estat instal·lada. Feliciano Tarantino va treballar igualment a Catalunya, on a més de la referida campana de Vacarisses, va fer, l’any 1800, la campana gran de Sant Jaume dels Domenys, de 90 centímetres de diàmetre i 422 quilograms de pes. Un parent seu, Francesco Tarantino, va fer, l’any 1814, la campana mitjana de l’església de Sant Bartomeu, d’Herbés, a la comarca valenciana dels Ports, i més tard, l’any 1829, dues campanes dedicades als apòstols Pere i Jaume per a l’església prioral de Sant Pere, de Reus, que van ser destruïdes durant l’última guerra civil.

Una campana migmil·lenària, la vella de Vacarisses

En un dels capítols del llibre Pàgines vacarissanes (2009) i concretament a les pàgines 298 i 299, parlo de la campana més vella de l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, que compta amb més de cinc segles d’existència. El dia 11 de desembre de 2005, amb el beneplàcit de mossèn Sebastià Codina, llavors rector de la parròquia de Vacarisses, i acompanyat per en Josep Torras, vaig pujar a dalt del campanar de Vacarisses per tal de veure les campanes. La pujada oferia algun risc, perquè llavors la barana era trencada, però tots dos vam fer via amunt. Hi ha quatre campanes, dues antigues i dues recents. La campana més vella de Vacarisses, la que toca les hores, és molt antiga, concretament de l’any 1501. És, doncs, anterior a l’església actual, bastida a finals del segle 18. La troballa, feta conjuntament amb el Sr. Torras i donada a conèixer al número 455 de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, corresponent al mes de juliol de 2006, no es limitava a la datació de la campana. També es reportava la primera representació d’una vaca com a emblema del poble, acompanyada de les lletres V i A, inicials del mot toponímic. La campana de les hores mesura 78 centímetres d’alçada i 75 de diàmetre basal. Conté la inscripció llatina de “Crist venç, regna, impera” i diverses figures, com la crucifixió i l’arcàngel sant Miquel. A l’esquerra d’aquesta figura es troba la data, amb numeració romana. Les xifres M, D i I estan flanquejades per unes tessel·les amb una creu sobre l’Anyell de Déu. A la dreta de l’arcàngel es troba la figura emblemàtica de la vaca en posició de descans i mirant cap a la dreta. A una banda i a l’altra de la vaca hi ha les lletres V i A, de tipologia gòtica. Aquesta representació de la vaca com a símbol de Vacarisses, és, sense cap mena de dubte, la més antiga que es coneix. D’altra banda, la datació realitzada permet considerar aquesta campana, migmil·lenària, com una de les més antigues de Catalunya. Això és així perquè moltes campanes s’han perdut durant les guerres, cobejades com a material per a fer canons.

En el décimo aniversario del libro de Óscar da Rocha sobre la iglesia de Vacarisses

En abril de 2021 se han cumplido diez años desde la publicación del libro de Óscar da Rocha La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico, editado por la Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, con la colaboración del Ayuntamiento de Vacarisses y de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat. Fue presentado el día 16 de abril de 2011 en la iglesia parroquial de Vacarisses, localidad de la provincia de Barcelona cercana a Montserrat. Óscar da Rocha Aranda es doctor en Historia del Arte por la Universidad Autónoma de Madrid y posee un amplio y excelente currículo en su especialidad. Este magnífico libro tiene 103 páginas, con fotografías en color, la mayor parte hechas por Joan Vila, secretario de la referida asociación, y planos procedentes del Archivo Histórico Nacional, de Madrid. A mí me cupo el honor de escribir un proemio y la satisfacción de haber colaborado con el autor. La publicación fue posible gracias a la iniciativa del reverendo Sebastià Codina, antiguo párroco de dicha iglesia, apoyado por las autoridades locales y por los colaboradores de la Associació Museu-Arxiu de Vacarisses. La presentación fue un rotundo éxito, con la iglesia llena a rebosar. Durante el referido acto, el doctor Óscar da Rocha hizo una brillante disertación sobre el contenido del libro, acompañado de un pase de diapositivas.

La Vacarissana, una boira amb nom propi

L’any 2008 vaig publicar, a la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, una col·laboració titulada “La Vacarissana, una boira aprofitable”, reproduïda l’any següent en el meu llibre Pàgines vacarissanes, en la qual analitzava els factors que provocaven l’escassesa d’aigua i comentava com es podien aprofitar les boires per a l’obtenció d’aigua.

La Vacarissana és el nom que rep, des de temps immemorial, una boira baixa que s’instal·la durant molts matins de l’any (més de 60) entre el Montserrat i els Cingles de Vacarisses.

Recentment han aparegut dues referències a aquesta singular boira. En el número 5 (cinquena època), de l’any 2018, de la revista Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, s’inclou (pàgines 344-350) un interessant i documentat article del conegut meteoròleg Daniel Ramírez Cadevall, titulat “La Vacarissana, la segona boira més abundant a Catalunya”: http://ce-terrassa.cat/wp-content/uploads/2019/07/ARXIU5web.pdf

Més recentment (any 2021), en la circular de la Secció Natura de la Unió Excursionista de Sabadell ha aparegut un ampli comentari titulat “La Vacarissana, més que una boira”: https://natura.ues.cat/ca/campanyes-i-noticies/la-vacarissana-mes-que-una-boira

Pel seu interès, us animo a llegir aquests dos articles, l’enllaç dels qual us he passat.

Els goigs, elevats a categoria literària

El mes de març de 2021 (amb un Déu vos guard de l’autor signat el Nadal de 2020) ha aparegut, amb el títol d’Un plec de goigs, un extens recull de goigs (119, si no m’he errat al comptar-los) escrits per mossèn Sebastià Codina i Padrós, que durant molts anys va ser rector de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses.

Els goigs són unes composicions, mig poètiques mig descriptives, que des de finals de l’edat mitjana s’han escrit a llaor de Jesucrist, de la seva Mare, dels sants i santes, de personatges bíblics o d’episodis de la vida de Jesús. L’acurada publicació recentment apareguda, feta a tot color i en un paper de gran qualitat, consta de quatre capítols, dedicats a goigs bíblics, goigs a la Mare de Déu, goigs als sants i goigs profans. Alguns ja havien estat publicats per l’associació Amics dels Goigs i per altres entitats. Tanmateix, n’hi ha d’inèdits o editats localment.

Mossèn Sebastià ha elevat a categoria literària els goigs. Pocs escriptors actuals tenen la seva riquesa de vocabulari, la seva expressivitat i la seva elegància en el llenguatge. Aquestes virtuts literàries queden paleses no solament en aquests goigs, sinó també en altres escrits seus, com les seves homilies, moltes de les quals van ser publicades el 2015 amb el títol Un tast d’Evangeli. Les Homilies de Vacarisses. També ha deixat i deixa empremta en la revista Vacarisses, balcó de Montserrat, de la qual és director, i en diverses altres publicacions.

En el desè aniversari del llibre d’Óscar da Rocha sobre l’església de Vacarisses

A mitjans d’abril de 2021, es compleixen deu anys de la publicació del llibre d’Óscar da Rocha La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico, editat per l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vacarisses i de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat. Fou presentat el dia 16 d’abril de 2011 a l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses. Óscar da Rocha Aranda és doctor en Història de l’Art per la Universidad Autónoma de Madrid i té un ampli i excel·lent currículum en la seva especialitat. Aquest excel·lent llibre té 103 pàgines, amb fotografies en color, la major part de Joan Vila, secretari de l’esmentada associació, i plànols procedents de l’Archivo Histórico Nacional, de Madrid. El disseny de la portada fou realitzat pel Taller de Comunicació i la impressió es va dur a terme a la Impremta Salvadó. A mi em va cabre l’honor de fer un proemi i la satisfacció d’haver col·laborat amb l’autor. La publicació va ser possible gràcies a l’empenta de mossèn Sebastià Codina, antic rector de la parròquia, recolzat per les autoritats locals i pels col·laboradors de l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses i de la revista Vacarisses, balcó de Montserrat. La presentació fou un rotund èxit, amb l’església totalment plena. Durant el referit acte, el doctor Óscar da Rocha féu una brillant dissertació sobre el contingut del llibre, acompanyada d’un passi de diapositives.

L’Alzina del Virrei, a Vacarisses

Al bell mig del nucli principal de Vacarisses, en una raconada al darrere de la plaça del Virrei Amat i ben a prop del castell on va néixer el virrei Amat, es troba una alzina centenària. Li vaig posar nom perquè un ésser viu o una cosa amb nom propi la fem més nostra. Aquesta alzina (Quercus ilex) té una volta de canó, o perímetre a l’alçada del pit, de 254 centímetres. L’alçada aproximada de l’arbre és de 18 metres i la projecció de la capçada és de 20 metres. Tot i que és una alzina centenària, no va viure el naixement de Manuel Amat Junyent, ocorregut a pocs metres de distància l’any 1707. L’il·lustre vacarissà va seguir la carrera militar i el 1761 fou nomenat tinent general i virrei del Perú. En aquest càrrec romangué fins al 1776 i l’any següent retornà a Barcelona, on s’havia construït un palau a la Rambla, conegut com el Palau de la Virreina, i una torre a Gràcia. Va morir l’any 1782. Més detalls sobre aquesta alzina i sobre el virrei els podeu llegir a les pàgines 38-41 i 255-256 del llibre Pàgines vacarissanes, que podeu trobar a la biblioteca El Castell, de Vacarisses.