En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo hem tractat aquest tema. L’antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una continuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l’ermita de Sant Salvador de les Espases, situada en un turó on confluexien els termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.
Analitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases constructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edificada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenint-se les filades horitzontals. El conjunt mural s’assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerar-lo com a tal, més aviat caldria definir-lo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les emprades a l’exterior), d’una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d’aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l’espai culminant, sobre el qual s’assentava la talaia.
Més avall, on ara es troba el refugi d’accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d’alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desapercebut, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fàbrica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d’una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l’emplaçament només era accessible, amb dificultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l’existència d’un primer tancament defensiu en aquestes parts més vulnerables.
El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L’accés actual pel costat nord-est va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l’entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII. De tota manera, la façana del refugi d’accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella. L’ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s’ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l’avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic.
Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedievals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l’actual terme d’Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la talaia un indret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia principalment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la fortalesa pràcticament aïllada.
Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d’observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d’allotjament d’una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongant-se fins al ple domini comtal de la contrada.
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l’expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, entenem que una construcció d’aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d’una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l’apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tradicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d’alerta més enllà del seu perímetre immediat.
La connexió amb l’antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l’àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible penetració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l’Anoia i el Penedès pel pont del Cairat. En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d’una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visibilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.
D’altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del segle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l’adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefectiblement l’expansió rural cap al sud i l’oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d’aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d’un turó de difícil accés, amb visibilitat reduïda i totalment aïllada.
En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al domini carolingi o comtal. La seva construcció degué dur-se a terme probablement als últims decennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l’últim terç del segle IX. Recordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d’Aissò el 826-827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l’ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d’Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristianes a finals d’aquell segle, convertint-se en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes. L’avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d’Esparreguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolidació del territori ocupat, convertint-se en un apèndix del castell d’Esparreguera, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d’ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l’any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L’ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del llavors propietari. Finalment el castell esdevingué ermita sota l’advocació de Sant Salvador.
