Presentació a Palau-solità i Plegamans del número 38 de la revista Quatrepins

El divendres 20 d’octubre de 2017, a dos quarts de vuit, serà presentat a Can Cortès (Camí Ral, 56, Palau-solità i Plegamans) el número 38 de la revista Quatrepins. Hi haurà la representació textual i musical que s’indica en el cartell adjunt. He col·laborat en aquest número amb l’article “Les confraries del Vallès existents l’any 1771”.

Anuncis

Exposició sobre Sant Salvador de les Espases

Organitzada per l’associació Col·leccionistes de Terrassa, el dimecres dia 18 d’octubre de 2017 a les set de la tarda, en el segon pis del Centre Cultural (Rambla d’Ègara), serà inaugurada una exposició sobre Sant Salvador de les Espases, que restarà oberta fins al 10 de gener de 2018.

Són tractats diversos aspectes d’aquesta ermita situada en un turó compartit pels municipis d’Esparreguera, Olesa i Vacarisses: geologia, botànica, zoologia, aplecs, goigs de Sant Salvador, auques, programes dels aplecs, predel·la del retaule ara al castell de Vallparadís, punts de llibre, nadales, llibres, etc. També s’exposa en un lloc preferent una maqueta de suro feta per mossèn Sebastià Codina.

Els visitants seran obsequiats amb alguns dels meus llibres referents a Sant Salvador de les Espases.

Una aproximació als orígens del castell de les Espases

En el llibre Els ponts d’Esparreguera (2015), Eleuteri Navarro i jo  hem tractat aquest tema. L’antic castell de les Espases radicava en un sortint rocós de la serra de Sant Salvador, una continuació de la del Cairat, a la banda esquerra del riu Llobregat i a una altitud aproximada de 400 metres, on actualment es troba l’ermita de Sant Salvador de les Espases, situada en un turó on confluexien els termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.

Analitzats el seu emplaçament i els seus elements, observem en primer lloc diverses fases constructives corresponents a diferents èpoques. La més antiga, sens dubte, correspon a la talaia edificada al capdamunt del turó. Les seves restes, de forma arrodonida, adherides a la roca, formen un aparell de pedres no gaire grans de gres o arenita, algunes toscament retocades, amb abundant morter de calç, mantenint-se les filades horitzontals. El conjunt mural s’assembla a un aparell de carreuons (blocs de pedra poc treballats), però no podem considerar-lo com a tal, més aviat caldria definir-lo com una maçoneria irregular carejada per la part externa i de mides similars o una mica més petites, formant un opus caementicium (pedres de paredat més irregulars i petites que les emprades a l’exterior), d’una gran duresa, amb un gruix aproximat de 90 centímetres a 1 metre. A més d’aquesta part, es conserven tot al voltant del cim del turó algunes restes de mur, de la mateixa antigor, que servien per a consolidar l’espai culminant, sobre el qual s’assentava la talaia.

Més avall, on ara es troba el refugi d’accés lliure, existeix un mur de 4 metres de llarg per 2,50 d’alt i 1,30 de gruixària, format per blocs petits i mitjans de gres. Encara que bastant desapercebut, el mur presenta en el seu extrem nord, concretament on enllaça amb la paret de diferent fàbrica i gruix que separa aquest cobert de la capella, indicis d’una cantonada que indicaria la seva continuació fins a la roca i que reforçaria la defensa pel flanc nord i que probablement va ser derruït en ser ampliat el recinte. Tenint present que l’emplaçament només era accessible, amb dificultat, pel vessant oest, considerem com a molt probable l’existència d’un primer tancament defensiu en aquestes parts més vulnerables.

El perímetre restant de la roca era pràcticament inaccessible per la seva verticalitat. L’accés actual pel costat nord-est va ser obert mitjançant voladures controlades durant el segle passat. També la placeta davant l’entrada fou notablement ampliada en aquell temps. Quant a la resta de la fortificació, a part de diverses modificacions i adaptacions, creiem que correspon, pels carreus ben treballats i ajustats, al segle XII. De tota manera, la façana del refugi d’accés lliure podria ser anterior a la façana de la capella. L’ampliació posterior, cap al segle XII, ja no s’ajusta a un model defensiu, que per altra banda tampoc era necessari, tenint en compte que amb l’avanç de la frontera cap al sud el castell havia quedat situat en la rereguarda, totalment aïllat, perdent el seu valor estratègic.

Cal subratllar que la talaia connectava visualment de forma directa amb els castells altmedievals de Marro, Montserrat, Otger, Collbató i alguna altra edificació defensiva de l’actual terme d’Esparreguera, tots ells al marge dret del riu Llobregat. Aquesta circumstància feia de la talaia un indret estratègic de primer ordre, i més si tenim present que era la baula que unia principalment les construccions del Montserrat, algunes sense connexió visual directa entre elles. Contràriament, des de la mateixa òptica defensiva, la visibilitat amb el territori circumveí del marge esquerre del riu era molt escassa, ja que el muntanyam és més elevat, quedant la fortalesa pràcticament aïllada.

Observant amb més deteniment les característiques del lloc i del seu aprofitament físic, podem deduir que allò que els documents defineixen com a castell en els seus inicis probablement no era més que una talaia d’observació i senyals, amb un reduït perímetre emmurallat, de caràcter defensiu i d’allotjament d’una petita guarnició. Sens dubte, aquesta havia de ser la seva funció principal, prolongant-se fins al ple domini comtal de la contrada.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se en quin moment es fa necessària aquesta construcció i qui la va fer. Després de l’expansió dels francs al sud dels Pirineus, a finals del segle VIII, entenem que una construcció d’aquestes característiques a ponent de Barcelona solament té sentit si forma part d’una xarxa de vigilància i control del territori, i més encara davant l’apropament dels exèrcits francs un cop es produí la capitulació de Girona el 785. Encara que la historiografia tradicional no diu res al respecte, costa de creure que la ciutat de Barcelona, sota domini àrab, no tingués un sistema d’alerta més enllà del seu perímetre immediat.

La connexió amb l’antiquíssim castell Marro (nom derivat, segons moltes opinions, de l’àrab marr, passar, és a dir, castell del Pas) i aquest amb la torrota de Vacarisses, compliria aquesta funció de vigilància a tots dos costats del Llobregat en època islàmica, davant la possible penetració cristiana per algun dels passos estratègics procedents del Bages, baixant per la conca del riu vers Barcelona per Vacarisses i Terrassa, o cap a Martorell, l’Anoia i el Penedès pel pont del Cairat. En aquest sentit, les antigues construccions de vigilància de la Guardiola i d’una torre possiblement situada en el petit altiplà del Puig, cobrarien especial importància per la seva visibilitat i connexió directa amb aquest refugi natural i inexpugnable.

D’altra banda ens sembla poc probable la construcció del castell per part de Guifré, a finals del segle IX, segons diuen alguns historiadors, ja que vers aquelles dates, a penes deu anys després de l’adjudicació al Pilós dels comtats de Barcelona i Girona (878), no sols havia estat presa la zona (i donada una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll), sinó que prosseguia indefectiblement l’expansió rural cap al sud i l’oest, duta a terme pels comtes i els altres senyors feudals. Recordem que les grans riqueses senyorials procedien principalment de la colonització, feta sota el principi bàsic pel qual tota terra verge era, per dret, terra pública. Per tant, entenem que fer una construcció d’aquestes característiques ja no té sentit a rereguarda, és a dir, un cop passada la frontera natural del Llobregat, la fortalesa restava dalt d’un turó de difícil accés, amb visibilitat reduïda i totalment aïllada.

En conclusió, creiem que aquesta talaia, posteriorment castell de les Espases, és anterior al domini carolingi o comtal. La seva construcció degué dur-se a terme probablement als últims decennis del segle VIII, en un territori a pocs quilòmetres de les muralles de Barcelona, convertit més tard en zona fronterera de difícil control carolingi fins ben bé a l’últim terç del segle IX. Recordem, en aquest sentit, la rebel·lió indigenista d’Aissò el 826-827, amb ajuda musulmana, que féu retrocedir la frontera cristiana. Amb l’ocupació o conquesta del Montserrat per Guifré (un dels perns de la reconquesta, segons expressió d’Abadal), la fortalesa degué passar a mans cristianes a finals d’aquell segle, convertint-se en refugi temporal dels pobladors més propers, davant el perill de les asseifes sarraïnes. L’avanç de la frontera fins al Gaià i la presència del castell termenat d’Esparreguera, relegà el castell de les Espases a una funció secundària de consolidació del territori ocupat, convertint-se en un apèndix del castell d’Esparreguera, probablement ja a la segona meitat del segle X. El pas d’ambdós castells a mans dels Claramunt, al voltant de l’any 1000, confirmaria la pèrdua del seu valor estratègic. L’ampliació del castell, vers el segle XII, obeiria, doncs, no a una funció militar, sinó a una ostentació del poder feudal del llavors propietari. Finalment el castell esdevingué ermita sota l’advocació de Sant Salvador.

Xerrada sobre la devoció a Sant Felip Neri a Vacarisses

El proper dijous 26 de maig de 2016, festivitat de sant Felip Neri, i dintre dels actes de la Festa Major Petita de Vacarisses faré a l’església de Sant Pere i Sant Feliu, a les set del vespre, una xerrada sobre els orígens de la devoció vacarissana a sant Felip Neri.

La devoció a sant Felip Neri a Vacarisses va ser promoguda per Josep Ferreres, rector de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses entre 1644 i 1680. En la seva casa natal de les Ferreres, a Rellinars, llavors depenent de la parròquia de Vacarisses, va ser aixecada l’any 1660 la capella rural de Sant Felip Neri, el primer temple sota aquesta advocació erigit a Catalunya.

Mossèn Ferreres va establir un altar a l’església parroquial dedicat a Felip Neri, presidit per un quadre del sant, com comentava el bisbe de Vic durant la visita pastoral de l’any 1666. En aquesta visita pastoral s’indica que, entre altres objectes de culte, hi havia un reliquiari (conservat ara al Museu parroquial) amb relíquies de sant Felip Neri. Aquestes relíquies, dissortadament desaparegudes l’any 1936, són les primeres documentades a Catalunya. També va promoure mossèn Ferreres la creació de la Confraria de Sant Mateu i Sant Felip Neri, encara existent a mitjans del segle XVIII.

Precisament, el 26 de maig de 2016 acaba l’any jubilar del cinquè centenari del naixement de sant Felip Neri, iniciat el 25 de maig de 2015. Durant aquesta commemoració, s’han fet solemnes funcions religioses a Roma i a Florència, i nombrosos actes commemoratius en les congregacions de l’Oratori esteses per tot el món, entre les quals les de Vic i Barcelona.

Neteja del bosc a Vacarisses (Clean up Day)

Aquest és el text de la pàgina web de l’Ajuntament de Vacarisses, amb la notícia de la neteja d’una gran extensió de bosc vacarissà, amb motiu del Clean up Day, activitat realitzada el 10 de maig de 2014:

NETEJA DEL BOSC PEL CLEAN UP DAY

El passat 10 de maig, es va commemorar el Clean Up Day a tota Europa. En aquest marc, Vacarisses va organitzar l’activitat “Netegem el bosc”, que va transcórrer al llarg del camí del Poliesportiu a l’Orpina. El departament de Medi Ambient de l’Ajuntament del municipi va facilitar a les 18 persones participants material de recollida, que es va omplir amb 6 kg de resta, 2 kg d’envasos, 3’5 kg de vidre i 1’6 kg de paper. Aquestes xifres suposen un volum important de recollida i palesen la manca de civisme d’algunes persones vers els boscos de tothom.

La sortida va comptar amb la col·laboració del Centre Excursionista de Vacarisses, que va convocar el biòleg Àngel Hernández, qui va fer una xerrada sobre la flora del recorregut. D’altra banda, el director d’Hitachi (empresa organitzadora de l’esdeveniment), Lluís Mercader, va explicar la geologia de l’entorn, per exemple, com s’havia format el massís de Montserrat.

 

 

Sobre el gentilici i adjectiu vacarissà – vacarissana

Aquest és el títol d’un article meu aparegut en el número 548, del mes d’abril de 2014, de la revista Vacarisses, Balcó de Montserrat.

Abans que res, haig de dir que el gentilici vacarissans és l’únic que el gramàtic i filòleg Joan Coromines accepta en el volum VII del seu Onomasticon Cataloniae (1997).

A causa dels nouvinguts a Vacarisses procedents de Sabadell i de Terrassa, es va “inventar” el gentilici vacarissenc. El cert és que abans del 1960 era desconeguda aquesta denominació espúria.

Són moltes les referències del mot vacarissà (i dels seus femení i plurals) datades al segle passat, i caldria fer-ne un recull exhaustiu.

A Olesa de Montserrat i a Sant Vicenç de Castellet existia “el Vacarissà” com a motiu, i de sempre eren qualificats de vacarissans els naturals de Vacarisses.

El savi escolapi Joan Solà, benemèrit restaurador de l’ermita de Sant Salvador de les Espases, utilitzava sempre el mot vacarissà, com per exemple en el seu llibre Història de Sant Salvador de les Espases (1919). L’eximi escriptor Ferran Canyameres, en el seu llibre El Vallès. Vigor i bellesa (1960), utilitza repetidament la paraula vacarissà i fins i tot dedica una poesia a la Vacarissana, la boira més famosa de Catalunya. També el poeta olesà Joan Coca emprava sovint aquest gentilici a començaments del segle XX. Un gran valedor del mot vacarissà fou sens dubte Joan Flotats Llagostera en el seu llibre Vacarisses. Assaig històric d’un poble (1979), en el qual refereix unes caramelles dels anys 1920 i recorda una cançó que comença així: “Vacarissana, noia ufana, ets bonica i ets galana”.

Per acabar, vull animar a totes les vacarissanes i a tots els vacarissans a utilitzar sempre el tradicional i autèntic gentilici i adjectiu vacarissà – vacarissana.

Presentació d’un llibre d’Óscar da Rocha referent a la construcció de l’església de Vacarisses

El passat dia 16 d’abril de 2011, a l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, fou presentat el llibre d’Óscar da Rocha Aranda “La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico”. Ha estat editat per l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vacarisses i de la revista “Vacarisses, Balcó de Montserrat”. Óscar da Rocha Aranda és doctor en Història de l’Art per la Universidad Autónoma de Madrid i té un ampli i excel·lent currículum en la seva especialitat. El llibre presentat té 103 pàgines, amb fotografies en color, la major part de Joan Vila, secretari de l’esmentada associació, i plànols procedents de l’Archivo Histórico Nacional, de Madrid. El disseny de la portada ha estat realitzat pel Taller de Comunicació i la impressió s’ha dut a terme a la Impremta Salvadó. La publicació ha estat possible gràcies a l’empenta de mossèn Sebastià Codina, rector de la parròquia, recolzat per les autoritats locals i pels col·laboradors de l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses i de la revista “Vacarisses, Balcó de Montserrat”. La presentació fou un rotund èxit, amb l’església quasi totalment plena. Durant l’acte, el doctor da Rocha féu una brillant dissertació sobre el contingut del llibre, acompanyada d’un passi de diapositives.

Presentación de un libro de Óscar da Rocha referente a la construcción de la iglesia de Vacarisses

El pasado día 16 de abril de 2011, en la iglesia parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, fue presentado el libro de Óscar da Rocha Aranda “La construcción de la actual iglesia de Vacarisses, entre el tardobarroco local y el neoclasicismo académico”. Ha sido editado por la Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, con la colaboración del Ayuntamiento de Vacarisses i de la revista “Vacarisses, Balcó de Montserrat”. Óscar da Rocha Aranda es doctor en Historia del Arte por la Universidad Autónoma de Madrid y tiene un amplio y excelente currículo en su especialidad. El libro presentado tiene 103 páginas, con fotografías en color, la major part de Joan Vila, secretari de l’esmentada associació, y planos procedentes del Archivo Histórico Nacional, de Madrid. El diseño de la portada ha sido realizado por el Taller de Comunicació i la impresión se ha llevado a término en la Impremta Salvadó. La publicación ha sido posible gracias al empuje del reverendo Sebastià Codina, párroco de Vacarisses, apoyado per las autoridades locales y por los colaboradores de l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses i de la revista “Vacarisses, Balcó de Montserrat”. La presentación fue un rotundo éxito, con la iglesia casi totalmente llena. Durante el acto, el doctor da Rocha dio una brillante disertación sobre el contenido del libro, acompañada de un pase de diapositivas.

Portada del llibre

Article de David López aparegut al Diari de Terrassa

Recensió de “Pàgines vacarissanes” a la revista “Terme”

El passat dia 13 de desembre de 2010, es va presentar al Cinema Catalunya, de Terrassa, el número 25 de la revista d’història “Terme”, que compleix vint-i-cinc anys. Felicito des d’aquí a tots als qui han fet possible aquesta ja llarga singladura i en especial als seus directors, Pere Puig i Joan Soler. Haig d’afegir que en alguna ocasió hi he col·laborat.

A les pàgines 301 i 302 hi ha una recensió del llibre “Pàgines vacarissanes”, signada per Pol Meseguer i Bell.

La reprodueixo a continuació:

“Hernández i Cardona, Àngel Manuel. Pàgines vacarissanes. Vacarisses: edició de l’autor, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vacarisses i l’Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, 2009. 383 pàgines.

La commemoració dels cinc-cents números de la publicació Vacarisses, Balcó de Montserrat no podia tenir una millor celebració que un recull d’articles destacats que s’hi han publicat. La totalitat dels articles són de l’estudiós local Àngel Manuel Hernández, que destaca en aquesta obra per la seva pluridisciplinarietat, ja sigui en el camp de la història, com en el camp de les ciències, essent aquest últim la seva especialitat pels seus estudis superiors en biologia. La presentació del llibre és a tot color i amb una acurada presentació que dóna un caràcter sobri a l’obra.

La ingent tasca d’aquest investigador a nombrosos arxius del país, particularment a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, dóna com a resultat un seguit d’estudis que omplen el buit historiogràfic d’una població com la de Vacarisses, que, com moltes altres localitats petites, necessita d’historiadors i estudiosos que treballin desinteressadament en la coneixença del seu passat. És, doncs, una referència més per a aquells que vulguin endegar estudis sobre la boirosa població vallesana, que fins ara comptaven, entre d’altres, amb els articles de Joan Valls i Pueyo, o les publicacions d’Antoni Flotats i Llagostera.

En aquest cas, és de lloar l’aportació d’Àngel Manuel Hernández, que, com es destaca en el pròleg, no viu a la població, però hi manté una estreta relació per la proximitat d’aquesta amb Olesa de Montserrat, molt més estudiada pel mateix autor. Els catorze anys de col·laboracions d’Hernández amb la revista ens ofereixen un seguit d’estudis que van des de la geologia o la botànica a la toponímia, la història local, i un seguit d’articles diversos que fan referència a personatges i indrets destacats de Vacarisses.”

Pàgines vacarissanes

“Pàgines vacarissanes”, un llibre molt sol·licitat a la biblioteca El Castell, de Vacarisses

Pàgines vacarissanes

A la col·lecció local, fa poc instal·lada, de la Biblioteca El Castell, de Vacarisses, hi ha dos exemplars del llibre Pàgines vacarissanes, un dels quals és de consulta en sala i l’altre destinat a préstec.

Doncs bé, des de fa quatre mesos s’ha fet un seguiment d’aquest segon exemplar i sempre s’ha constatat que estava deixat en préstec.

Això demostra el gran interès que ha despertat aquesta obra entre els vacarissans i les vacarissanes que acudeixen a aquesta magnífica biblioteca.

Trobada històrica d’alcaldes a Sant Salvador de les Espases

El diumenge 21 de febrer de 2010 s’esdevingué un fet històric: per primera vegada es reunien a Sant Salvador de les Espases els alcaldes dels tres municipis que comparteixen el turó en què es troba enclavada l’ermita. Efectivament, s’hi aplegaren l’alcalde de Vacarisses, en Carles Canongia i Gerona, l’alcaldessa d’Esparreguera, na Francesca Fosalba i Batalla, i l’alcalde d’Olesa, en Jaume Monné i Dueñas.

La idea de tal trobada sorgí en l’acte de reconeixement a Salvador Bassó i Ubach, celebrat el dia 12 d’octubre de 2008 a l’església parroquial de Santa Maria d’Olesa de Montserrat, en el qual estigueren presents els referits tres batlles. Entre els preveres que participaren en la cerimònia hi figurava el rector de Vacarisses, mossèn Sebastià Codina i Padrós.

Aquesta iniciativa va cuallar i finalment, superades les dificultats d’agenda, en el primerament esmentat dia, malgrat la inclemència del temps, els tres pròcers pujaren a l’emblemàtic indret.

Participaren en la trobada, a més dels batlles, membres de l’associació Amics de Sant Salvador de les Espases, dues regidores d’Esparreguera i alguns familiars.

El dinar fou sobri però boníssim: carn de xai i botifarres a la brasa i una amanida. L’àpat es desenvolupà en un ambient d’alegre companyonia. A les acaballes, prengueren la paraula els representants municipals, coincidint tots tres en què Sant Salvador és un punt de confluència i mai de rivalitat, i fins i tot s’apuntà la conveniència de repetir la trobada amb una assistència àmplia de regidors dels tres ajuntaments.

A continuació, el secretari de l’associació Amics de Sant Salvador de les Espases, senyor Jaume Parent i Fité, es congratulà de la presència de l’alcaldessa i dels dos alcaldes i exposa algunes mancances i necessitats de l’ermita. Dit això, entregà en nom de l’entitat que té cura de l’ermita una làmina artística a cadascun dels tres dignitaris municipals.

Aquesta làmina commemorativa conté el sonet titulat “Exemple de germanor”, escrit per la inspirada ploma del poeta olesà Miquel Guillamón i Casanovas. La poesia és orlada de dibuixos policroms deguts al pinzell magistral de Salvador Bassó i Ubach. A dalt és representada l’ermita de Sant Salvador, amb el detall de la senyera onejant al capdamunt del turó; en la part de baix són presents les esglésies parroquials com a elements simbòlics dels tres pobles: Sant Pere i Sant Feliu de Vacarisses, Santa Maria d’Olesa de Montserrat i Santa Eulàlia d’Esparreguera; i al fons apareix Montserrat, amb l’abadia perfilada en la llunyania. Unes branques amb fruits vermells embelleixen el conjunt i li donen sensació de natura.

L’esmentat poema al·legòric fou llegit pel bon rapsode Jacint Bassó i Parent. Aquesta declamació meresqué un calorós aplaudiment.

Especialment emotiva fou la intervenció de Salvador Bassó i Parent, el qual subratllà la importància de l’acte i excusà, per motius de salut i edat, la inassistència del seu pare, Salvador Bassó i Ubach, president de l’associació Amics de Sant Salvador de les Espases, amb qui s’establí comunicació telefònica. El bon amic de Sant Salvador parlà amb l’alcaldessa i els dos alcaldes, però posat al màxim volum el telèfon mòbil tots els presents poguérem escoltar la conversa que palesava el gran amor que sentia i sent pel venerat santuari, ell, que tants anys havia pujat puntualment a Sant Salvador. La intervenció telefònica de Salvador Bassó i Ubach fou rubricada amb un espontani i llarg aplaudiment.

L’acte acabà amb un brindis per Sant Salvador i per la prosperitat dels tres municipis que hi conflueixen.

De tornada, la persistent pluja no enterbolí el record d’una jornada històrica.

L’alcalde de Vacarisses, l’alcaldessa d’Esparreguera i l’alcalde d’Olesa a Sant Salvador de les Espases, i de rerefons el Montserrat.

Article publicat al número 500 de Vacarisses, Balcó de Montserrat (abril de 2010)