Àngel Manuel Hernández Cardona

Articles de plantes

Archive for the ‘Història de la medicina i la farmàcia’ Category

Ramón Moreno i Rafael Vela, últims metges del balneari de la Puda

Posted by angelhc a Abril 22, 2017

Aquests dos metges madrilenys van ser els últims que van ocupar la direcció mèdica del balneari de la Puda de Montserrat. Han estat tractats en el meu llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) des de l’any 1948 al 1955 exercí la direcció mèdica de la Puda. Fou un destacat metge hidròleg, secretari de la Sociedad Española de Hidrología Médica i conseller de la Junta Nacional de Balnearios, i va participar en diversos congressos internacionals d’hidrologia mèdica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fou nomenat metge director de la Puda el 1956. Formà part de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica i fou metge titular dels dispensaris municipals de Madrid.

Ramón Moreno y Rafael Vela, últimos médicos del balneario de la Puda

Estos dos médicos madrileños fueron los últimos que ocuparon la dirección médica del balneario de la Puda de Montserrat. Han sido tratados en mi libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Ramón Moreno González (Madrid, 1902-1977) desde el año 1948 al 1955 ejerció la dirección médica de la Puda. Fue un destacado médico hidrólogo, secretario de la Sociedad Española de Hidrología Médica y consejero de la Junta Nacional de Balnearios, y participó en diversos congresos internacionales de hidrología médica. Rafael Vela Guillén (Madrid, 1902-1977) fue nombrado médico director de la Puda en 1956. Formó parte de la junta directiva de la Sociedad Española de Hidrología Médica y fue médico titular de los dispensarios municipales de Madrid.

Anuncis

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Gaietà Rojas, catedràtic de medicina de la Universitat de Cervera

Posted by angelhc a Abril 4, 2017

Una de les biografies més interessants que presento en el llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013) és la de Gaietà Rojas Cantal (Barcelona, mitjans del segle XVIII – Cervera, 1790 o 1791). Cal precisar que Rojas es pronuncia amb jota catalana (seria aquest cognom equivalent a Roges, però cal respectar-lo en la seva forma original). Era fill del metge Manuel Rojas Mitjavila, que va exercir a Olesa i del qual hi faig també la biografia, i de Maria Àngela Cantal, germana de Pere Cantal, cirurgià de Monistrol de Montserrat. El seu germà Manuel Rojas Cantal va ser canonge de la catedral de Solsona. Un gendre seu era el metge Pau Puigventós Carreras, la biografia del qual també és inclosa en l’esmentat llibre. Tornant al doctor Gaietà Rojas, subratllar només que l’any 1773 va obtenir a Cervera els graus de llicenciat i doctor en medicina, i que el 1780 va guanyar, per oposició, la càtedra de Mètode i cinc anys després la de Vespres. Finalment dir que l’any 1784 va participar en l’elaboració d’un pla de reforma dels estudis de medicina de la Universitat de Cervera.

Concloc l’expressada biografia amb aquest paràgraf: “Gaietà Rojas Cantal va morir a Cervera a la primera meitat de l’any 1791 o, en tot cas, molt cap al final del 1790. Amb quaranta i pocs anys va finar el doctor Rojas, en plena i fecunda carrera docent. A més d’haver preparat un bon estol de metges, cal destacar la seva excel·lent preparació mèdica i humanística, i el seu interès per al renovellament dels estudis de medicina de la Universitat de Cervera”.

Posted in Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Sobre dos fills del metge Francesc Orriols, conseller en cap i coronel de Barcelona

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de ña Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013) faig una detallada i penso que interessant biografia dels metges Francesc Orriols Grimosachs (Barcelona, vers el 1682 – Olesa de Montserrat, 1724) i Miquel Orriols Grimosachs (Barcelona, vers el 1689 – 1763), fills del metge Francesc Orriols, l’any 1707 conseller en cap i coronel de Barcelona, i de Ramona Grimosachs. S’ha de dir que un altre fill del conseller en cap, Ramon Orriols, era també doctor en medicina i va morir el 1713, i que un quart fill, també anomenat Francesc Orriols era doctor en drets. Per a trencar l’homonímia, anomenaven Francisco al metge i Francesc a l’advocat.

Posted in Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Jacint Anglada, natural de Banyoles, metge d’Olesa i de Montserrat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013), faig un esbós biogràfic del metge Jacint Anglada (Banyoles, segle XVI o XVII – Montserrat, segle XVII). Era fill de Pere Anglada, metge de Banyoles, i de Jacinta. Seguí la professió del seu pare i a mitjans del segle XVII exercí la medicina a Olesa. Fou el metge que atengué els olesans durant la gran pesta del 1652. Posteriorment fou metge de l’abadia de Montserrat. Un document de l’any 1669 indica que habitava “en lo convent real de Nostra Senyora de Montserrat”.

Posted in Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Les epidèmies a Olesa de Montserrat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

Aquest és un dels temes tractats en el meu llibre Metges, cirurgians i apotecaris d’Olesa de Montserrat (Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona i Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, Barcelona, 2013). Fer l’estudi detallat de les epidèmies hagudes a Olesa s’escapa de l’abast de l’esmentat llibre i per tant només s’hi fa un breu comentari dels principals episodis epidèmics ocorreguts durant el període estudiat (de la segona meitat del segle XVI fins a la primera meitat del segle XX), deixant a banda les grans pestes medievals.

La primera gran epidèmia constatada durant l’esmentat període fou la dels anys 1652 i 1653. Se li donà el nom imprecís de contagi, però podia haver estat una passa de pesta bubònica. Van morir 23 persones a causa de la malaltia. La major part dels òbits es va produir, en tots dos anys, als mesos de juliol i agost, és a dir, en ple estiu. La primera mort registrada fou el 25 de juny de 1652, en què “morí en lo castell una dona de Sparaguera, de contagi”. Les autoritats olesanes van actuar amb diligència i efectivitat. El primer any del contagi ja s’establí una morberia, puix que el 19 de juliol de 1652 “fonch enterrat lo cos de Eulàlia Sol en lo sementiri de la morbaria”. L’any següent continuaren les actuacions municipals. Així en la reunió del consell general del dia 30 de juliol de 1653 es parla de la “necessitat que aquesta vila té de fer morbaria i tanbé de sercar persona apte que puga curar los malals del contagi” i es resol “ques fasa morbaria a las tres cases del carrer de Defora”, a més de dedicar 48 lliures i 17 sous “per los perfums y gastos de perfumar les cases empestades”, segons els comptes presentats pel clavari el 20 d’agost. Gràcies a les mesures adoptades i les atencions mèdiques d’un metge excel·lent, el doctor Jacint Anglada, i del seu successor, igualment capacitat, el doctor Francesc Forner, la incidència de la malaltia fou mínima a Olesa, comparada amb la de les viles veïnes de Terrassa i Sabadell, i no diguem si la comparació la fem amb ciutats com Olot, Girona i Barcelona, que tingueren milers de morts.

Una epidèmia molt funesta fou la de l’any 1809. S’ha atribuït a una infecció de tifus. D’acord amb el llibre vuitè de defuncions de la parròquia d’Olesa, aquell any van morir a Olesa 469 persones, quan la mitjana anual de defuncions era de 89. És a dir, que durant el fatídic 1809 van haver-hi més morts que durant els sis anys anteriors. Si restem de la xifra de 469 les baixes habituals per defunció tenim un nombre aproximat de 380 morts a causa del tifus. Tenint present que la població olesana estava llavors entre 2.500 i 3.000 habitants, resulta que va morir una persona de cada set. Posteriorment s’han donat sovint casos de febre tifoide, però sense que adquirissin la magnitud de l’esmentada epidèmia. Una altra passa que s’ha pogut detectar en el mateix llibre sacramental fou la de l’any 1841, centrada en el mes d’agost. D’un total de 66 adults morts aquell any, van perir a causa del tifus 14, és a dir, un 21%, proporció força considerable.

La grip espanyola va ser una terrible epidèmia vírica que va causar en tot el món més de 50 milions de víctimes durant els anys 1918, 1919 i 1920. Es va originar a Fort Riley (Estats Units), però va ser anomenada així perquè a Espanya, país neutral durant la primera guerra mundial, no hi havia censura i els diaris publicaven contínuament els estralls que produïa aquesta virulenta grip. La seva incidència, afortunadament, no va ser molt forta a Olesa. Tot i això van morir per causa d’aquesta grip maligna una vintena de persones durant el mes d’octubre de 1918.

Durant molts anys la verola afectà els olesans. Pot ser qualificada de malaltia endèmica fins que les campanyes de vacunació van eradicar-la del municipi, ja ben entrat el segle XX. Repetidament, doncs, va haver-hi brots de verola, com el de l’any 1888, amb motiu del qual la Junta Municipal de Sanitat i l’Ajuntament d’Olesa van obligar les famílies dels malalts a rentar la roba en un safareig de fora la vila i van prohibir la celebració de balls públics i l’entrada a les fàbriques dels operaris que haguessin patit aquesta malaltia, o el de l’any 1897, arran del qual les autoritats locals van decidir que no fossin admesos a l’escola els alumnes no vacunats de verola.

Malgrat el tòpic que Olesa va patir molts casos de còlera, s’ha de dir que això no és cert i que en la gran epidèmia de còlera de l’any 1885, que causà 2.902 morts a la província de Barcelona, no es va registrar cap cas a Olesa.

Respecte a la febre groga, terrible malaltia epidèmica, no va afectar tampoc la vila d’Olesa, ni tan sols durant el terrible flagell del 1821, que ocasionà prop de 9.000 morts a Barcelona. És més, el capità general i altres autoritats catalanes es van refugiar a la veïna Esparreguera.

El xarampió, una malaltia vírica en general benigna, produïa a vegades alarmes. Així, el gener de 1903, es van tancar durant cinc dies les escoles.

Pel que fa a altres malalties infeccioses: diftèria, tuberculosi, blennorràgia, meningitis, pulmonies i bronquitis, gastroenteritis, tos ferina i tètanus, de les quals s’ha constatat documentalment la seva aparició a Olesa, caldria fer-ne, per a cadascuna, un detallat estudi nosològic, etiològic i si s’escau epidemiològic.

Finalment, sense que hagi constituït pròpiament una epidèmia, ens hem de referir al mal de les guixes, una malaltia neurològica originada pel consum predominant de guixes, un llegum que conté una potent neurotoxina. Durant la postguerra es van donar una desena de casos a Olesa i una trentena a Esparreguera.

Posted in Esparreguera, Història, Història de la medicina i la farmàcia, Olesa de Montserrat | Leave a Comment »

Rossend Castells, metge, polític republicà i maçó destacat

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) faig una extensa biografia de Rossend Castells Ballespí (Lleida, 1868 – Barcelona, 1942), metge, farmacèutic i advocat. Fou un destacat maçó. En política milità en partits republicans. Fou un heroi de la guerra de Cuba, en resultar ferit quan prestava assistència mèdica en ple combat. Com a metge hidròleg, serví en diversos balnearis, entre els quals el de la Puda de Montserrat (1919-1920).

Rosendo Castells, médico, político republicano y masón destacado

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) hago una extensa biografía de Rosendo Castells Ballespí (Lérida, 1868 – Barcelona, 1942), médico, farmacéutico y abogado. Fue un destacado masón. En política militó en partidos republicanos. Fue un héroe de la guerra de Cuba, al resultar herido cuando prestaba asistencia médica en pleno combate. Como médico hidrólogo, sirvió en diversos balnearios, entre los cuales el de la Puda de Montserrat (1919-1920).

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Ubald Castells, un metge carlí natural de Lleida

Posted by angelhc a Abril 3, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) faig la biografia d’Ubald Castells Cantó (Lleida, 1852 – Barcelona, 1930). Exercí a Tolosa (Guipúscoa) i fou metge de l’exèrcit carlí. Resident a Madrid, hi promogué la creació del Cercle Català i del Centre Català. Com a metge hidròleg dirigí diversos balnearis, entre els quals el de la Puda de Montserrat (1910-1913).

Ubaldo Castells, un médico carlista natural de Lérida

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016) hago la biografía de Ubaldo Castells Cantó (Lérida, 1852 – Barcelona, 1930). Ejerció en Tolosa (Guipúzcoa) y fue médico del ejército carlista. Residente en Madrid, promovió la creación del Círculo Catalán y del Centro Catalán. Como médico hidrólogo dirigió varios balnearios, entre los cuales el de la Puda de Montserrat (1910-1913).

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Antoni Ventura, metge i fisiòleg de València

Posted by angelhc a Abril 1, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), faig la biografia d’Antoni Ventura Cervera (València, 1909-1987). Fou professor de la Facultat de Medicina de València i destacà com a fisiòleg. També fou metge director d’alguns balnearis de la Comunitat Valenciana i durant tres temporades (1945-1947) del de la Puda de Montserrat, a Catalunya.

Antonio Ventura, médico y fisiólogo de Valencia

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), hago la biografía de Antonio Ventura Cervera (València, 1909-1987). Fue profesor de la Facultad de Medicina de Valencia y destacó como fisiólogo. También fue médico director de algunos balnearios de la Comunidad Valenciana y durante tres temporades (1945-1947) del de la Puda de Montserrat, en Cataluña.

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Luis López, metge natural de Belmonte (Castella-la Manxa)

Posted by angelhc a Abril 1, 2017

En el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), incloc la biografia de Luis López Fernández (Belmonte de Cuenca, 1832-1905). Fou metge director de setze balnearis espanyols, entre els quals el de Caldes d’Estrac (1880-1881) i el de la Puda de Montserrat (1897).

 

Luis López, médico natural de Belmonte (Castilla-La Mancha)

En el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016), incluyo la biografía de Luis López Fernández (Belmonte de Cuenca, 1832-1905). Fue médico director de dieciséis balnearios españoles, entre los cuales el de Caldes d’Estrac (1880-1881) y el de la Puda de Montserrat (1897).

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »

Manuel María Domínguez, metge d’Arteixo (Galícia)

Posted by angelhc a Abril 1, 2017

Com a metge director que fou del balneari de la Puda (1833-1834, faig la seva biografia en el llibre Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Nascut a Orense el 1784, fou metge del monestir de Samos i de Villafranca del Bierzo. Des del 1838 fins a la seva mort el 1849, exercí la direcció mèdica dels banys d’Arteixo i de Carballo (Corunya).

Manuel María Domínguez, médico de Arteixo (Galicia)

Como médico director que fue del balneario de la Puda (1833-1834, hago su biografía en el libro Els metges del balneari de la Puda de Montserrat (Nova Casa Editorial, 2016). Nacido en Orense en 1784, fue médico del monasterio de Samos y de Villafranca del Bierzo. Desde 1838 hasta su muerte en 1849, ejerció la dirección médica de los baños de Arteixo y de Carballo (Coruña)

Posted in Esparreguera, Història de la medicina i la farmàcia, Llibres | Leave a Comment »